Entre Azaña i les baboiades

Amb motiu de la intervenció parlamentària de Manuel Azaña en defensa del futur Estatut de Catalunya, Miquel Ferrà va publicar un article en el setmanari Sóller que ja ho deia tot a l’encapçalament. La intel·ligència en el poder, el titulava. Azaña va ésser un intel·lectual d’esquerres; Ferrà un humanista, pròxim a Cambó. No coincidien ideològicament ni se sentien part del mateix país. Tanmateix, els agermanava una formació cultural vastíssima i un esperit cívic envejable. La civilitat és confon massa sovint amb el patriotisme i, en realitat, n’està a les antípodes. Sobretot, perquè el patriotisme autèntic (autèntic i admirable) és substituït per un succedani que Carles Soldevila qualificava encertadament de patriotisme de claveguera. L’article de Ferrà, al qual faig referència, va sortir publicat l’última setmana d’agost de 1932, pocs dies després del fracassat cop d’Estat del general Sanjurjo «amb la protesta contra la desmembración de España por bandera». La frase entre cometes és de Ferrà i, la següent, d’Azaña: «Anàvem a sortir (en referència a l’aprovació de l’Estatut) de les aigües embassades on nadàvem sense moure’ns de fa anys i segles». Sanjurjo xipollejava en aquestes aigües com un calàpet, és evident. Com tants d’altres d’ahir, d’ara i sempre. Malauradament els polítics amb el perfil intel·lectual d’Azaña escassegen a la política espanyola. Fa uns dies ho pensava (una vegada més!), amb motiu de l’estada de la senyora Arrimadas a Palma. Va ésser, la seva, una visita llampec, però va tenir temps per alertar-nos de l’urpa catalanista que ens amenaça amb la complicitat de la presidenta Armengol. La reacció dels receptors –i jo soc un d’ells–, és espontània: Com poden dir-se ximpleries de tant de calat sense que ningú del seu entorn la cridi a capítol? Però tot seguit recordem que els il·lustres representants de la dreta, des de la de l’Ibex a la neonazi, aterren a Mallorca amb un missatge lerrouxista idèntic. Així posen l’accent en els Països Catalans, així ens recorden que no parlem català, sinó balear. És un discurs obsessiu, propi de necis. Curiosament no en tenen d’altre. En referència exclusiva a Mallorca, la senyora Arrimadas hauria pogut parlar de l’encariment del lloguer dels habitatges, de la necessitat de controlar el creixement turístic, de l’arribada de pasteres, de l’estalvi energètic, de l’atur juvenil, etcètera. O, fins i tot, del centenari de la mort de Costa i Llobera. De tot, de tot...! Més que res per a pintar-la una mica, perquè les seves opinions no valen un gafet. Ni les seves ni les de tants d’altres amb qui comparteix discurs. Quan els polítics de les darreres fornades que han ocupat primeres planes sempre que han volgut decideixen retirar-se (o són apartats) de la gestió pública, emmudeixen. Ho han fet Rajoy, Casado, Tito Rivera... No tenen res a dir, així de clar. Dit d’una altra manera, quantes frases dignes d’ésser recordades ha aportat la dreta a la memòria col·lectiva els darrers cinquanta anys? Gairebé cap. Posats a triar-ne alguna em quedo amb la «relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor» de la senyora Botella davant el Comitè Olímpic. Tanmateix, és obvi que no podem aspirar a trobar un Azaña a cada institució pública; sí, en canvi, gent amb esperit crític (res a veure amb la senyora Arrimadas!) que no estigui disposada a dir baboiades a dojo.