Joan BauzàPalma08/08/22 3:59
TW
0

Vaig visitar el meu amic que viu, jubilat, al meu poble. Dedicà molts minuts contant-me els dolors físics que perseguien el moviment de les seves cames; aquell horabaixa es trobava prou adolorit. I de sobte, contra tot pronòstic, pega revinclada cap dret al teclat i comença a tocar, mode orgue, en to solemne. Veient el meu esglai en front del pas ràpid entre la mostra de dolor i la d’entusiasme, l’interlocutor em digué somrient: Tamen celebrabo! L’amic, a més de músic, domina el llatí. L’expressió llatina tamen celebrabo – que prové d’una de les cartes de Plini, el jove - significa quelcom semblant a «així i tot, malgrat tot, tot i amb això, no obstant això… ho celebraré». Valia a dir: sofresc, però el sofriment no m’impedeix les ganes de viure i gaudir.

Exactament igual funciona la conjunció llatina tamen en el càntic Nos autem gloriari: la conjunció, sense negar la lluita que ve, afirma la victòria que vendrà. És impressionant l’eficàcia que posseeix una adversativa per contrariar tòpics i modes. S’anomenen adversatives perquè són adversàries.

I en la llengua nostra, d’adversatives, en tenim. Un foraviler de soca rel, amb seny de bístia vella i humor mig trempat, aconsegueix en sol un instant, just emprant un «però» pertinent, fer anar en orris declaracions de ciutadanetxos «de medio pelo» i d’influencers «de alto pelaje».