La plaça d’Espanya

Estava tan ofuscada que ho vaig palesar en una xarxa social. La resposta fou unànime. La imatge de la plaça d’Espanya és lamentable. Està empastifada i els indigents s’han apropiat d’un espai públic que hauria d’estar ple de famílies, infants, passejants, persones majors. A més, és un centre neuràlgic, un lloc de pas, de trobada.

El debat fou cordial, enriquidor. Però me dolgué la intervenció d’una persona, un alt càrrec d’una institució política (no diré el nom, mai no ho faria. I esper que, que després de l’article, ningú no ho faci). Un debat d’una xarxa social és amigable i no té cap pretensió social ni política. No m’agrada que m’alliçonin i, a més, el que ostenta un càrrec públic no sempre té raó i, a més, pot equivocar-se. L’alt càrrec me digué, respecte als indigents, «que una persona que no té llar no és menys que qualsevol altre i té dret a decidir on ser-hi» (sic). Primer, mai no he dit que una persona sense llar sigui menys que ningú. Segon, com a ciutadana, m’hagués agradat que deploràs la dramàtica situació de les persones sense llar. I que, si més no, se pronunciàs en relació a la necessitat de resoldre aquest apressant problema.

Les persones sense llar s’han fet seu un indret emblemàtic de Ciutat. No està en el meu ànim menystenir ni desdenyar a ningú, qui me coneix ho sap. Però l’estat de la plaça és inexcusable. Les institucions públiques han d’admetre l’acusat abandó. Han d’assumir la seva responsabilitat i actuar amb diligència. Els problemes de la plaça d’Espanya són socials, de brutícia, d’enllosat. Tenguin cura del benestar de tothom i recomponguin aquest espai. Desitjam que la plaça d’Espanya torni a ser un emplaçament net, segur, amable.