El futbol i la flipamenta

Quan era petit, posem entre els cinc anys i els tretze, era un fanàtic del futbol. Hi jugava sempre que podia, tant a ca nostra amb mon pare com al pati de l’escola amb els amics de classe o, més tard, amb els amics del poble i com a jugador ja federat del Campanet. El meu fanatisme era tan colossal que, els diumenges a vespre, si havia fet els deures i m’havia portat bé, els meus pares em recompensaven deixant-me quedar fins tard veient Gol a gol, el programa de TV3 que repassava els gols i els resultats de la jornada. Si, pel que fos, no podia quedar a veure’l, mon pare el gravava i jo el mirava l’endemà. Era una festa, era excitant: era petit i una de les imatges més precioses del món per a mi era la d’una pilota entrant dins una porteria i deixant-se abraçar per la xarxa. La cosa és que, quan jo era petit (som del 1980), el futbol per la tele l’havíem de veure en comptagotes: un partit o dos per setmana, com a molt, i els resums dels telenotícies i el programa dels diumenges. El futbol, per a nosaltres, era més omnipresent dins els nostres caps que al nostre entorn. Ara això ha canviat: hi ha partits cada dia durant tot l’any, i a més hi ha el Youtube, un magatzem inacabable de vídeos futbolístics de tota casta. De tota casta vol dir que, a més de partits sencers i de resums, hi ha tot un assortit d’antologies de gols prodigiosos, i de passades de gol impossibles, i de dríblings que no són d’aquest món, i de controls inconcebibles, i de xuts que fan pensar en míssils finíssims... També hi ha multitud de cracks famosos i d’amateurs virtuosos fent malabars i posant-se reptes, borratxos de flipamenta futbolera. Tot plegat es nota en el futbol dels més petits. Si compar com el meu fill de set anys juga ara amb com jugàvem els meus amics i jo, crec que nosaltres érem més primaris i anàrquics. El meu fill està aprenent a xutar i encara li costa conduir la pilota sense que se li escapi, però ja prova de fer filigranes, tocar-la amb el tacó, rematar de rabona... Té una familiaritat amb la flipamenta que a mi i als de la meva generació no ens va arribar fins més tard. ¿És bo o dolent, això? Idò ni una cosa ni l’altra. Hi ha alguna cosa de risible en un nin que a penes sap controlar la pilota i que ja prova de fer-se el virtuós, sí, però també hi ha alguna cosa de màgicament admirable. Si el futbol és un joc, la flipamenta, sobretot de petit, és imprescindible.