Les belleses immòbils

Des de petit, i molt més ara de gran, la bellesa que més em captiva és la que va adherida a la serenor. De nin, a Cala Morlanda, a moments deixava la llar que m’hostatjava i anava a asseure’m damunt les roques en front de la mar gran, i passava temps, trobant-me sol, contemplant-la; sempre m’agradava la mar, però la mar que em seduïa era la mar calma i muda; l’espectacle, incommensurablement immòbil, em semblava la conjunció perfecta de repòs i placidesa. Un dia d’aquest juliol calorós, caminant, a guaita d’alba, ran de l’aigua de la badia de Ciutat, vaig reviure aquella emoció: la mar hi era tota sencera, però l’aigua no es sentia ni movia. Tot resultà bell i màgic: el moment era silent i quiescent i l’indret no era natura morta, era natura pura.