Iglesias, Ferreras i el factor etnocultural

Que ara Pablo Iglesias i Podemos hagin estat víctimes de les clavegueres de l’estat –tot i que el problema d’Espanya no són les clavegueres: són les clavegueres i les torres altes, i la construcció sencera– no vol dir que puguem oblidar que quan les víctimes eren unes altres ells varen fer com si res. O pitjor: en més d’una ocasió, Iglesias i Podemos i els seus aliats s’aprofitaren de les brutors patriòtiques de l’estat per treure’n rèdits polítics. Ada Colau va arribar a l’alcaldia de Barcelona (any 2015) perquè les clavegueres dels poders policial i mediàtic espanyol s’inventaren unes presumptes corrupteles de Xavier Trias que a la fi es demostraren falses. Una de les coses més grotesques d’aquest adamisme d’Iglesias i de Podemos i dels seus altaveus periodístics i intel·lectuals –ui, que dolent que és el periodisme espanyol!; ui, com pot ser que l’espanyola sigui una democràcia tan perversament interferida?– és que la llista de malifetes i putrefaccions recents davant de les quals ells no han reaccionat, o que han blanquejat, o de les quals s’han beneficiat, és llarguíssima: el linxament i la presó dels al·lots d’Altsasu; la criminalització i la persecució judicial dels líders independentistes; les acusacions de terrorisme contra els CDR, que alimentaren periodistes de la corda de Podemos a l’estil d’Antonio Maestre... I això només són els casos generals. Després hi ha els particulars –Mireia Boya, Tamara Carrasco...–, que han patit persecucions, calúmnies i amenaces davant les quals Iglesias i Podemos han fet com si res, o que han usat per liquidar rivals polítics o per embrutar ideologies enemigues. En tot el que ha passat, hi ha una qüestió clau que ningú comenta: per què ara s’ha muntat aquest escàndol i, en canvi, no se n’ha muntat mai cap de semblant quan les víctimes no eren Iglesias i Podemos sinó jovenets i polítics bascos o bé activistes i polítics catalans? Senzill: perquè Iglesias i Podemos són castellanoespanyols. Per això les clavegueres no els estan del tot vedades i les rates de les clavegueres no els veuen com uns enemics del tot altres: la seva és una alteritat ideològica, no etnocultural. I per això, també, els poders foscos i bruts que han comès les malifetes contra ells senten certa necessitat d’explicar-se i de justificar-se. Amb els bascos i catalans, que són completament altres, aquesta necessitat no hi és. Al contrari.