Antoni AlordaPalma12/07/22 3:59
TW
0

La situació de precarietat, i d’irregularitat, de moltíssims treballadors públics havia arribat a un punt insostenible. A la fi s’afronta, d’aquella manera, amb presses i a cops de decret llei (com quasi tot), en un procés excepcional per estabilitzar, així en diuen, desenes de milers de places existents, estructurals. La reacció l’hem d’agrair a la Unió Europea, escandalitzada per la praxi espanyola. Amb les seves prevencions respecte del Sud, hi devia ensumar clientelisme i nepotisme rere l’abús de la temporalitat.

Cosa hi ha. Però els darrers anys el despropòsit s’ha lligat al dogma de l’austeritat. PP i PSOE, via llei de pressupostos estatal, any rere any, amb absolut menyspreu per l’autogovern de CCAA i ajuntaments, han prohibit les ofertes públiques, o les han restringit durament; suplantant i pervertint el sistema general, prou raonable (tot i que massa enredós), que obliga a oferir totes les places vacants. De passada, obstruïen tots els camins per afrontar l’esvoranc que havia generat la figura dels indefinits no fixos, aperduats en un oceà de confusió.

I també prohibien els contractes temporals, tret de casos excepcionals. Tanmateix, la necessitat, en una societat amb clamorosos dèficits en serveis públics, esquerdava sistemàticament aquesta cotilla i tothom forçava la llei per tirar d’interins. L’Estat fa un gir copernicà, però no se disculpa; al contrari: després d’anys de fer de piròman contumaç, ara, barrut, braveja de bomber.

Del procés en diuen excepcional perquè és una col·lecció d’excepcions. No les valoraré totes. No era fàcil encertar l’equilibri entre la lògica reivindicació dels afectats que aspiraven a ser reconeguts com a fixos, i l’exigència d’un (mínim) procés de selecció, que compleixi (mínimament) el principi d’igualtat d’accés.

Només dos apunts. Un: sempre trob escaient valorar l’experiència professional. Dos: no puc compartir exonerar de coneixements de català. És un error per a la funció pública que ens cal. I un error polític. De fet, encara ara ho corregiria abans de convocar. Al cap i a la fi, no afectaríem drets sinó excepcions: el D-llei m’ho ha dat, el D-llei m’ho ha llevat, alabat sigui el D-llei.