Paraules a dir

L a setmana passada, Francina Armengol es fotografiava davant el mur del psiquiàtric, a punt d’ésser enderrocat. És comprensible. Ens trobem en període preelectoral i el mur era un element simbòlic de medicina opressiva, de discriminació per qüestions de salut. Els murs o les fronteres han passat a ésser senyal d’agressivitat, no de defensa. Lamentablement no totes les tanques són de reixa, de pedra o de formigó, visualment ofensives (i tant!), però que poden enderrocar-se amb punys i coratge. N’hi ha d’altres d’invisibles, igualment sòlides, que les aixequen estrategues experts a crear desassossec, neguit. La resolució de l’anomenat cas confeti que ha tingut, prop de cinc anys, dotze activistes d’Arran pendents d’una sentència que esperaven condemnatòria, exemplifica el que dic. Havien encès bengales i tirat paperets prop d’un restaurant, en protesta per la massificació turística. No hi va haver violència, alteraren l’ordre públic mínimament. Per sort han estat absolts. Tanmateix, l’avís d’allò que els hauria pogut passar queda suspès a l’aire com un toc de campana. Ja coneixem la veu del seny: vius amb qui vas, canvia d’actitud... O la frase que s’atribueix a Don Fransisco, un dels savis més sòlids de l’Espanya immobilista, la que no tira cap endavant ni amb clovella d’ametlla. Diuen que deia Franco: Haga usted como yo, no se meta en política. Una bestiesa...? Sí, és clar. En qualsevol cas és un consell que ha fet fortuna i s’adreça, sobretot, als components dels moviments emergents amb perfum d’esquerres. Al jovent d’Arran, per exemple. Aquesta vegada us n’heu sortit en bé, no hi torneu... Aquest mateix mur intimidatori que no es fa d’argamassa, sinó de saliva i paraula, sembla que ara s’aixeca davant Neus Truyol. Ho afirmo des de la proclamada ignorància del contingut del procés judicial en marxa, fiant-me únicament del sentit comú. A la senyora Truyol més aviat la veig capaç de botar una tanca per robar figues de moro que de cometre delictes mediambientals. I m’apresso a precisar que l’esment de les figues és per a referir-me a quelcom insòlit. Aleshores...? La Justícia fa el seu camí i la ciutadania un altre. Però tornem al cap de fil inicial d’aquest article. La presidenta Armengol toma murs i la dreta de claveguera fa tot quant sap per amuntegar qüestions, acumular murmuris. Vulgues no vulgues hem d’acceptar, i ho fem amb esgarrifança, que la precampanya electoral ja ha començat. Se n’observen els primers símptomes. El Govern o els governs insulars i municipals, l’esquerra en definitiva, activen la promoció cultural sense saber si inverteixen en pastanagues o raves. I els Caralsoles surten al carrer amb cavallets i una bandera de Falange per a defensar els pagesos i nuestras tradiciones. En fi...! Venen temps inhòspits, decebedors. En altres circumstàncies aconsellaria ferventment als meus coneguts que s’agafin un any sabàtic i volin al nord d’Europa, allà on tenim creença que les coses són una mica millors. Però no goso. A partir del gener Venècia cobrarà un plus als visitants que vulguin accedir-hi. A Mallorca no plourà d’aquest tro. Als guiris, catifa roja. A nosaltres, en canvi, ben igual decideixen posar-nos un recàrrec per retornar a casa. O reembarcar-nos novament cap a no sé on. En definitiva, qui sobra a Mallorca som els mallorquins. Sovint ens ho diuen. I ens ho diuen a la cara.