Lluís Maicas –dit de passada: autor de Pluges de fang, un poemari del tot recomanable–, es preguntava a la seva columna dominical d’aquest diari si són manies seves o algú més se n’ha adonat que l’extrema dreta s’ha fet un espai en els mitjans de comunicació i, sobretot, a les seccions d’opinió. Vull respondre-li: no són manies seves, més aviat és una certesa que compartim molts de ciutadans.
Encara que, potser, aniríem més enllà, perquè aquesta feina de banyarriquer, rosegant per dintre les línies bàsiques del pensament col·lectiu com si fos el tronc d’una olivera o d’un garrofer, ja es percep en expressions diverses. La dreta radical o el franquisme residual o el feixisme de sempre, digueu-li com vulgueu, es mou sigil·losament i amb una eficàcia notable en els espais de la memòria. I modifica el relat històric sense cap mena d’escrúpol. Sols així s’entén que la reinauguració de la plaça de toros de Bilbao es dugués a terme diumenge passat, dinou de juny, coincidint amb el vuitanta-cinquè aniversari de la caiguda de la ciutat a mans del feixisme. La coincidència no pot ésser casual. D’ençà d’aquell any infaust i fins a la mort de Franco, Bilbao celebrava la victòria feixista amb la Corrida de la Liberación per iniciativa del govern civil i dels sindicats verticals, de manera que la de diumenge passat no pretenia altra cosa, segons els organitzadors, que no fos recuperar una data tradicional en el calendari taurí. Entesos. Només tradicional...? Parlem clar i català: darrerament el món dels toros s’ha ideologitzat amb una pàtina d’espanyolisme ranci i s’agermana amb la senyora Ayuso i la gent de Vox. La martingala de Bilbao canta. I de quina manera...! Tanmateix, el consistori (PNB amb suport socialista) –que té la potestat de decidir l’ús de la plaça, de propietat municipal–, no ha dit ni piu.
Tampoc els articulistes d’opinió amb més predicament. I és que el silenci i la permissibilitat són gabelles de sal que dissimulen la història verídica i maten la memòria. Saben els joves bilbaïns, els que no han superat els vint-i-tants d’anys, que la Liberación va arribar després que la Legió Còndor, la dels nazis, deixés caure quatre-centes tones de bombes sobre la ciutat...? Saben que el primer alcalde després de la Liberación –aquell tal Areilza que els dies de la Transició impartia lliçons de democràcia a tort i a dret– anunciaria que había caído vencida para siempre esta horrible pesadilla siniestra y atroz que se llama Euskadi i que la seva gent s’hauria d’atendre a la ley de guerra, dura, viril, inexorable? A la gent de Bilbao acaben de passar-li la mà per la cara de la manera més grollera possible. No voleu tassa...? Doncs tassa i mitja. És a dir, bous i toreros el dia (no un altre dia) que any rere any ressona l’eco de la veu del comte de Motrico capolant la dignitat euskaldun i cridant de manera forassenyada visques a Hitler i a Mussolini. No ho saben, suposo que no, els joves bascos. I dubto que els articulistes dels que ens alerta Maicas, els ho facin saber. Recobro, del seu article, la conclusió. No dubta, Maicas, a afirmar que la insistència a canviar la història o a democratitzar infinitat de biografies no té altre objectiu que «debilitar, encara més, els febles fonaments que sustenten una democràcia precària i trencadissa». Justa la fusta! Més fort pot dir-se; més clar, no.
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Al parecer los hay nostálgicos que sienten añoranza por una república al estilo soviético. Esperanzador. Muy buena época esa de la república, y la transición....un fraude, fraude de escándalo.
El problema ve de no revisar la transició, de no jutjar als franquistes i de no renovar exèrcit, policia i sistema judicial
És que això no és democràcia ni res! Ara deixen escriure en qualsevol medi e els d'extrema dreta, quan només haurien de poder escriure els d'extrema esquerra i principalment que siguin separatistes.
Es cierto que con la edad SOLO mejora el vino y de estos SOLO ALGUNOS.