El problema primordial de l’home

Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) és un novel·lista d’èxit, que ha estat capaç de presentar la realitat del món turc dins els corrents de la novel·lística occidental moderna. Acaba de publicar Nit de pesta, un llibre de més de mig miler de pàgines, igual que El llibre negre, unes lectures que, tot i la seva indiscutible bellesa, a estones m’han semblat males de rosegar. Istanbul, ciutat i records (2006) és una guia magnífica per endinsar-nos en aquest món turc, un poble que va ser imperi, però que, dividit entre orient i occident, avui es debat entre dictadures i melancolies. L’Acadèmia Sueca va atorgar a aquest escriptor incòmode per al règim d’Erdogan el premi Nobel de Literatura el 2006. Vull referir-me a El llibre negre perquè m’ha sorprès amb intuïcions intel·ligents, però també amb iteracions excessives, que despisten l’atenció lectora. Clar que d’ell s’ha dit que continuava la tradició de Proust...
Tota la vida, la gent cerca bastir-se una identitat. Molts ho faran emmirallats per algú que els enlluerni. Així el jove Galip acaba assumint la personalitat del seu germanastre Gelal, periodista de referència per a milers de lectors i que un dia decideix de desaparèixer. Altres perden el seu passat i ja no són res; solen expressar-se en un pretèrit imperfet permanent (t’estimava, anàvem al cafè de Beyoglu o a la plaça Taksim, rèiem en sortir del cinema...). Qui perd els orígens, perd la identitat, proclamava pels anys 60 el cantant de Xàtiva. «Juntament amb la memòria, l’estimat Gelal havia perdut el seu passat, que era l’ únic lligam entre ell i el seu país».