El teclat narratiu

Una nova col·lecció, dedicada a la traducció d’autors europeus, s’acaba d’estrenar. De nom «Quid pro Quo», amb seu a Pollença i de l’editorial El Gall. La seva magnífica posada en escena respon a la versatilitat amb la qual les editorials petites han de fer front a un mercat cada vegada més competitiu i exigent. Si més no, cal dir que tant per l’autor escollit com per la cuidada i selecta edició que han fet, el producte final no ens deixa indiferents. L’autor triat, Eça de Queirós, i el traductor escollit, Gabriel de la S.T. Sampol, apuntalen l’èxit que de ben segur aconseguirà. L’obra: Peculiaritats d’una noia rossa i altres narracions, presenta petites joies de dimensió assequible per a qualsevol lector escàs de temps i amb el delit de gaudir d’una evasió més enllà de la pantalla. Tota una conquesta literària encapsulada en una dosi magistral. No es tracta de verí sinó de perfum, d’una exquisidesa rara i mala de trobar. Eça de Queirós ha estat comparat als grans narradors europeus del segle XIX, els motius són la seva mestria en la descripció d’ambients i situacions, la perspicàcia psicològica amb la qual retrata els protagonistes, i també la indesxifrable bellesa de gust aristocràtic que destil·la la seva prosa.
L’art narratiu és impossible de gaudir si no és a través d’una immersió lingüística i lèxica, el miracle es fa possible mitjançant una traducció acurada, sensitiva, molt feta a la tria d’unes opcions per sobre de les altres. He sentit a dir que el traductor és tan important com l’autor. No hi estic d’acord, però sí que és cert que la feina del traductor fa possible l’enllaç entre el lector i el llunyà creador de l’obra literària. Si parléssim d’un piano, l’autor seria la partitura, i l’intèrpret el traductor, mentre que el teclat seria el lector que s’entrega a la passió de llegir. Els relats d’Eça de Queirós tornen a la vida amb una traducció al català a prova d’experts i paladars exquisits, en definitiva són vius i revius per obra de la màgia que transporta el temps i l’espai en càpsules de llenguatge. Els temes ens submergeixen en una època de simbolismes i moviments intestins que auguraven canvis radicals. Dones sotmeses al deure que de sobte s’alliberen de les cadenes; individus reclosos en la intimitat que llueixen una riquesa vana; espectres i fantasmes que deambulen entre els esperits més mundans... una infinitat de recursos en poques paraules i línies. Un exercici d’estil elaborat per a assaborir allò de més preuat que té qualsevol literatura: la seva capacitat de fer visible una realitat que ja ha deixat de ser present. Sovint ens entortolligam en problemes difícils de resoldre, les quotidianes sensacions de repetició, d’ofec, de societat anònima i limitada, fan que tots necessitem escurar-nos les dents de l’ànima amb un bon utensili. La literatura no diré que sigui un escuradents, però sí una diòptria més per a llegir la vida que passa pel costat i que té tantes imbricacions. El mestre Eça de Queirós, narrador i diplomàtic, sabia bé que la realitat no és allò que tenim davant dels ulls sinó allò que quedarà quan es descorri la cortina del temps.