Un desamor americà

L’amor s’ha d’alimentar. Si no, es corromp i desapareix. El meu amor pels EUA va començar d’adolescent tal com comencen tots els enamoraments: amb contes, cançons i la força autèntica del que és real però mític. Evidentment que, des de molt aviat, vaig ser conscient de les destrosses provocades pels EUA arreu del planeta (la cobdícia imperialista, la depredació, la fúria venjativa) i de les deficiències estructurals del país (el racisme sistèmic, les desigualtats socioeconòmiques), però em feia tanta ràbia sentir un espanyol o un francès, amb les seves històries negríssimes i criminals, criticant de manera condescendent ‘els ianquis’ que, a pesar de tot, el meu filoamericanisme va continuar intacte durant molt de temps. Els viatges i les estades que hi anava fent, a més, em servien per confirmar els problemes del país, però també per comprovar-ne les virtuts: de nou, la força autèntica del que és real però mític. Ja fa temps, però, que els EUA estan en franca decadència, fins al punt que ja no és que traeixin diàriament els seus principis fundacionals –la llibertat, la pluralitat, la democràcia, la dignitat de l’individu–, sinó que cada vegada fan més via en la direcció contrària. Això és així perquè l’esquerra nord-americana no té cap pes ni un en el debat polític del país i, el que és més important, perquè la dreta nord-americana cada vegada és més enemiga de les idees i els valors americans bàsics. I ja he dit en altres ocasions que la qualitat d’una democràcia no depèn de com de democràtics són els partits d’esquerres que en formen part sinó de com de liberals, pluralistes, antidogmàtics i demòcrates en són els seus partits de dretes. I el rumb de la dreta ianqui, sobretot des de la reformulació ideològica que en feren els neocons que guiaven George W. Bush, una reformulació que Donald Trump ha consolidat i desacomplexat des de la pura amoralitat, cada vegada s’assembla més al rumb d’una secta apocalíptica empeltada de supèrbia feixistoide i d’ignorància troglodita. El desastre és total, fins al punt que és una amenaça per als propis EUA. I per a Europa. Ja en parlaré divendres que ve, però els EUA varen ser el darrer gran invent d’Europa i té lògica que si l’experiment fracassa definitivament, siguin també la nostra làpida.