Guillem FronteraPalma30/05/22 3:59
TW
0

Una de les pitjors notícies que podia produir enguany el camp mallorquí és la pobra anyada d’albercocs de Porreres. Aquesta fruita ja havia vengut molt a la baixa des dels anys 60 i 70 del segle passat, quan es proclamava líder de la generositat de la terra. Si aquesta terra fos més magnànima, més rumbosa, la podríem assenyalar com a l’empremta definitiva del Paradís Terrenal, ja que l’escenari també aporta una harmonia i un moviment en el seu onatge tan acollidors que conviden a passar-hi la vida en un estat de gaubança (amb perdó)veïnat d’aquesta quimera pueril que és la felicitat. Però la productivitat d’una terra conformada en un paisatge tan benèvol no sempre està a l’alçada del que caldria esperar. Enguany en tenim una altra prova.

Als albercocs porrerencs –petits, galta vermella, aromàtics– els escau un cop de gelera per situar-los en la temperatura ideal i ser fruïts en les millors condicions. Un temps, quan no hi havia gelera més que a ca’l metge i ca la marquesa, molta fruita pròpia d’aquest temps passava una estoneta a la cisterna, d’on emergia després com un obsequi dels déus. La cisterna regulava la temperatura de molta de fruita, melons i síndries, sobretot. Són coses d’un temps afortunadament passat, però del qual, els que el visquérem, continuarem enyorant algunes coses fins el dia en què s’haurà acabat l’enyorança i esdevinguem una pols indestriable de la dels cans o dels ases.

Mentre no hi arribam, però, la terra ens tractarà amb un sentit de la justícia no sempre comprensible per als mortals, que som nosaltres –tots. Això vol dir que ens premiarà –què devem haver fet per merèixer-ho?– amb bones anyades d’albercocs de Porreres. D’altres anyades, com l’actual, tendran una mica el caràcter de correctiu, perquè la fruita –ara ja no parlam dels albercocs del Pla de l’illa– és sotmesa a un tracte inadequat: per allargar-li la vida comercial, se la cull generalment verda, interrompent així la circulació dels gustos que la maduració concentra en cada fruit. És una llàstima. És un atemptat contra l’ordre natural de les coses i contra el dret de les persones a fruir de la voluntat complaent de la Natura. I això, senyores i senyors, és un crim irremissible. Una salvatjada.