Crec que és un bon títol per l’escrit que avui vull signar, un escrit que tot ell vol ser un elogi a la llengua del mamar, la dels nostres pares; aquella que, sent la primera que aprèn el llavi, és la última que reverbera al cor. Pot passar que emprem habitualment un altre idioma, tal volta en sapiguem més de dos. Però, en el moment més impensat, en el lloc més llunyà, en la situació més imprevista, a l’hora de la veritat que és l’hora de l’esglai que et surt del fons de l’ànima, l’esglai és proferit en llengua materna.
Em commou, quan retorn a la lectura dels darrers moments de Jesús de Nazaret, com el text de l’evangeli, originàriament escrit en grec, no registra en aquesta llengua el famós crit últim, sinó que el registra en la llengua vernacle aramea del qui la pronuncià en estat terminal: «Eloí, Eloí, lemà sabactaní». En els moments crucials, tocam mare.
Sense ser profeta, sempre he pensat que, si un dia per la carretera envitricollada de muntanya alta sofrís un accident letal, les meves darreres paraules tributarien, rodolant cara avall, un doble homenatge: un seria a la meva mare i l’altre, simultàniament, a la meva llengua, diria: «Ai, mumareta meva». En llengües, la materna és, ensems, la primera i l’eterna.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Ha escrit com m'agrada. Perque no ataca a ningu i no hi ha victimisme. Estimem sa nostra llengua, pero no es necesari enfrontarla a n'es castella ni xerrar d'Espanya com si fos una bruixa opresora. Article senzill, com ses meues gracies.