Desobediència civil

La casuística legal per mitjà de la qual es considera o no la possibilitat de la desobediència civil és l’objecte dels articles publicats per Hannah Arendt (Lleonard Muntaner, 2022) el 1970 en referència a les difícils circumstàncies que travessaren els Estats Units durant la dècada 1960-1970. La perspectiva de l’autora no deixa de ser un mirall on reflectir el concepte de legalitat i d’il·legalitat, a vegades separades per un fil tan prim que no és possible discernir fins on arriba una i on comença l’altra. Els campions dels drets civils i primers individus resistents a la legalitat institucionalitzada, que no és altra que la de l’Estat, varen ser Sòcrates, qui pagà amb la mort el seu desafiament; Thoreau qui encunyà el terme i un dels precedents moderns i vertader executor de la desobediència civil, Mahatma Gandhi. La desobediència individual no provoca cap incidència en el cos de l’Estat i és observada més aviat com una excentricitat o com una desviació producte d’una malaltia mental. És el cas recent de l’Unabomber, Ted Kaczynski, que traspassà no solament la línia de l’obediència a les lleis, sinó que atemptà contra la vida dels qui la seguien. Unabomber ha estat considerat anarquista, anticapitalista i teòric d’un moviment naturalista que tindria en ell el màxim representant. Arendt ofereix una definició de desobediència civil: «Minories organitzades, unides més per una opinió comuna que no pas per un interès comú, i per la decisió d’adoptar una postura contra les polítiques del govern encara que tinguin raons per creure que aquestes polítiques tenen el suport d’una majoria». Aquesta definició ens posa en la tessitura d’intentar situar fenòmens socials inquietants, un dels quals seria l’atac al Capitoli dels seguidors de Trump. Amb els exemples de Sòcrates, Thoreau i Gandhi contemplam la iniciativa individual com a subjecte de la desobediència civil, tot i que Arendt la classifica com a «objecció de consciència». El cas és que l’individu en aquests casos s’erigeix com a únic responsable dels seus actes i rep tot el càstig que es deriva de l’acció desobedient (Rosa Parks), mentre que si es tracta d’un grup la responsabilitat queda diluïda igual que l’acció «organitzada» en una massa informe que no presenta un sol cap visible. La desobediència es veu repartida en graus de major o menor implicació fent que l’escomesa contra la llei pugui semblar un motí. De fet, es pot pensar que el motí de la Bounty, on els mariners s’arreveixinen contra les lleis del mar representades per un capità tirànic, són també un acte de desobediència civil. La deriva de la desobediència civil s’associa amb un altra qüestió de la societat moderna: l’opinió. De fet com indica Arendt «el que ha estat decidit in foro conscientiae ha esdevingut part de l’opinió pública». Allò que pot ser fruit d’una calculada estratègia política o econòmica pot lliurar-se a l’opinió pública com a medi de legitimar una posició difícilment defensable des de l’individualisme o des del grup de pressió.