Què ens queda?

Però l’arribada de la temporada turística, dels creuers i del bullici souvenirenc que inunda el barri antic està fent que la vida a ciutat sigui un suplici. No es poden fer cinc passes sense haver d’esquivar a turistes amb unes cremades a la pell dignes d’un estudi dermatològic, o sense haver de regatejar els ramats de persones que segueixen un paraigua aplegat ocupant tot el carrer.

És una frase que hem repetit fins a l’avorriment, que les ciutats han de ser per qui les habita. Si l’èxode ens arriba al poble, però també a la ciutat, a nosaltres què ens queda? Fora vila mai havia sonat tan bé com avui dia.