TW
0

Els jardins d’altri és confegeixen espigolant d’ací i d’allà, trobats a un lloc o un altre, fixats en un torcaboques d’un bar o en les notes d’un telèfon mòbil. No em critiquin massa per apropiar-me del que no és meu, els puc llegir el que deia Steve Jobs: «Quan et critiquen recorda aquesta frase: mai seràs criticat per algú que està fent més que tu, només seràs criticat per algú que està fent menys, o res».
El cas és que, on menys és pensa, salta una màxima o un aforisme, ja sigui en boca d’un savi o d’un bocamolla. Vegeu dos exemples: Tenia raó Cary Grant quan a la pel·lícula Sospita diu: «El secret de l’èxit és començar de molt amunt, no de molt a baix». Idò. O Nicolás Gómez, un pensador molt, però molt reaccionari: «El suïcidi més acostumat en el nostre temps és pegar-se un tir a l’ànima». La poesia de la dreta. (Vaja oxímoron!).

Nogensmenys, les paraules assenyades solen sorgir d’on pertoca: «La població en general no sap el que està succeint, i ni tan sols sap que no ho sap. Centenars de milers de milions de dòlars es gasten cada any per a controlar la ment pública» (Noam Chomsky). «Amb el temps, una premsa mercenària, demagògica, corrupta i cínica crea un públic vil com ella mateixa», Joseph Pulitzer. «El poder és la capacitat que té una persona o un determinat grup d’imposar la seva veritat com a veritat per a tots», Michel Foucault. Ja ho deia, també, ben a les clares Marx: «L’opinió dominant és l’opinió de la classe dominant». O millor encara: «La llibertat de premsa és la llibertat de l’amo de la impremta», això és de Lenin (que diria avui amb Internet, el mateix?).

Cal, idò, anar al punt amb la lectura de la premsa, tant la de paper com la que feim, cada dia més, en línia, i cada vegada amb més fakes o notícies falses. Per això és ben cert que «el que més odia el ramat és a aquell que pensa diferent. No és tant per l’opinió en si, com per la gosadia de voler pensar per si mateix. Cosa que ells no saben fer», Arthur Schopenhauer. (La mare de Schopenhauer al seu fill: «Ets incapaç de dominar la mania de tenir raó. Has tornat insuportable!»). «Saber molt no és el mateix que ser intel·ligent. La intel·ligència no és només informació, sinó també judici per a manejar-la», Carl Sagan. «Aprendre a dubtar és aprendre a pensar», Octavio Paz. «Sigues un lliure pensador i no acceptis tot el que sentis com a veritat», Aristòtil. (Olé, els clàssics!)

Hi ha dites que ja sigui pel seu conrador o per l’encertat del seu efecte esdevenen d’èxit, qui no ha llegit aquesta? «El major problema del món és que els bojos i els fanàtics estan segurs de si mateixos i els savis plens de dubtes», segons Bertrand Russell. «Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard», Francis Bacon. Els antics ja ho sabien: «I això és l’esclavitud: no poder dir el que penses», digué Eurípides.

Tot i que cal relativitzar l’activitat de meditar. Com diu Pablo d’Ors: «Meditar ajuda a no prendre’s a si mateix tan seriosament». Cal, idò, meditar de tan en quan en la solitud de ca nostra, sabent que: «La nostra casa és on els nostres intents d’escapar s’acaben» (Naguib Mahfuz). Sense oblidar que «a l’optimisme de la voluntat s’hi ha d’oposar sempre el pessimisme de la intel·ligència», d’Antonio Gramsci. Ai las!