Separatista’ només pot ser considerat un insult si assumeixes l’òptica espanyolista, els posicionaments ideològics del franquisme i dels seus hereus i la moral reaccionària de la facció més estantissa de la conferència episcopal espanyola. En aquest sentit, és evident que a la presidenta Francina Armengol va trair-la, no el subconscient, però sí la inèrcia del llenguatge comú i fossilitzat de l’espanyolisme quan, en seu parlamentària, va sortir en defensa del Pare Josep Massot i Muntaner després que Jorge Campos el qualificàs de «monje separatista».
Alerta: no pretenc negar que la rèplica de la presidenta va ser justa i exemplar tant en les formes com en el contingut. Passa que les paraules del líder de Vox sobre el Pare Massot no varen ser insultants, varen ser només simplificadores. Vull dir: és clar que el to de Campos era insultant, i menyspreador, i que estava eriçat d’odi. Però és que és normal que un hereu desacomplexat del feixisme detesti un home que, amb un rigor intel·lectual a prova de bombes, va dedicar molt de temps i energies a historiar la cara atroç i les barbaritats incomptables comeses en el passat pels feixistes. Ara: és clar també que el Pare Massot n’era, de separatista, i ben orgullós que n’estava.
Per molt que l’espanyolisme polític i mediàtic s’entesti a dimonitzar-ho, per molt fins i tot que la conferència episcopal espanyola digués fa anys que l’independentisme era un pecat i una forma de desviació moral, qualsevol demòcrata intel·ligent i no manipulable sap que ser separatista és tan legítim i vàlid com ser unionista. Com que el Pare Massot era un demòcrata de pedra picada, i un savi, i un home íntegre i valent que no tenia por d’anar contra qui fos per tal de ser lleial a les seves conviccions morals i ideològiques, tenia claríssim que podia ser tan separatista com volgués.
Només faltaria. Sense saber-ho, el que va fer en Jorge Campos quan va escopir la seva bilis de neofalangista contra el Pare Massot va ser homenatjar-lo. Perquè, per a un intel·lectual de primera categoria, no hi ha millor elogi que rebre el desdeny d’un sectari amb més dogmes i prejudicis que coneixements. De la mateixa manera, no hi ha medalla més brillant i valuosa per a un demòcrata que l’odi d’un feixista.
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Por cierto... I què? o Y qué ? ya no mola...es suficiente decir I? o Y?. Ver diputada Monasterio .
UsuarioComo es costumbre catalana...La sublevación de Cataluña, revuelta de los catalanes, guerra de Cataluña o guerra de los Segadores (guerra dels Segadors, en catalán) afectó a gran parte de Cataluña entre los años 1640 y 1652. Tuvo como efecto más duradero la firma de la Paz de los Pirineos entre la monarquía española y la francesa, pasando el condado del Rosellón y la mitad del condado de Cerdaña, hasta aquel momento partes integrantes del principado de Cataluña, uno de los territorios de la monarquía hispánica, a soberanía francesa. Cataluña se ALIÓ con FRANCIA El 16 de enero de 1641, la Junta de Brazos (Las Cortes sin el rey) aceptaron la propuesta de Claris de poner a Cataluña bajo protección del rey de Francia en un gobierno republicano, y el Consejo de Ciento lo hizo al día siguiente En 1652 cansados de los impuestos y tratos que daba Francia a Cataluña se rindieron ante Felipe IV reconociéndolo como soberano. En definitiva el alzamiento catalán nos costó los territorios que usted dice...
Los países castellanos vivirían muy felices sin la obsesión de seguir colonizando a los países vascos, gallegos y catalanes. Rabian por un peñón andaluz y olvidaron con pasmosa naturalidad haber cedido media Cataluña a Francia.
Desde cuándo la VERDAD es un insulto? Lo que es un insulto a la inteligencia es seguir hablando de Franco a diario y llamar reaccionario al que no piensa cómo tú