Provincians

Aquest renegar de les legitimitats precedents i associar la modernitat al centralisme i la castellanització ha tengut efectes profunds, persistents. Nefastos per forjar compromisos col·lectius, de país, per a l’autoestima; per créixer en cultura democràtica i de responsabilitat cívica, adulta, delmada pels menyspreus a la democràcia local, al principi de subsidiarietat i la participació política, sempre precaris front a l’engolidor hipervitaminat de Madrid. Se’ns fa, se’ns vol, provincians.
Certament, l’Estat liberal féu net de molta ronya senyorial, sobretot els progressistes, clar; però dejectant, assetjant, sacrificant, en una mateixa purga ideològica, elements molt valuosos. Els alemanys tenen una dita molt escaient sobre no buidar al carrer el ribell de l’aigua de bany... amb el nin dedins.

Avui, en un Estat soi-disant autonòmic, la Constitució blinda la província. Seria ingenu interpretar-ho com un error del moment, un anacronisme, és una decisió ben conscient, de continuïtat: se’n fa la circumscripció electoral a les Corts. Fins i tot la suposada Cambra territorial, el Senat, representa... les províncies! No és innocent, serveix a una arquitectura ideològica, i provoca un efecte pervers (cercat): la proporció entre els resultats electorals i els representants electes és la pitjor dels parlaments del nostre entorn, en greu perjudici, per exemple (preparats per a la sorpresa?), de les Illes Balears.