Llorenç CapellàPalma29/04/22 3:59
TW
3

Diguem-ho: el CatalanGate a penes ha inquietat el govern espanyol, però quin baticor ha provocat en el de Catalunya! I amb motiu. Ara (justament ara), quan a força d’inclinar el cap els d’Aragonés eren a punt de fer-se perdonar l’1-O, no tenen més remei que treure pit i fer-se l’ofès amb l’Estat per una qüestió d’espionatge, quelcom que fa dos dies era d’allò més habitual a països que no es troben gaire enfora del nostre. Un de tants...? L’Albània del leninista Hoxha, sempre present a la novel·lística d’Ismail Kadaré. Llegiu Kadaré. L’espionatge és malícia, cretinisme. I foscor. No cal denunciar-lo si no hi ha voluntat d’exigir respostes. I ERC no en té. Fet i fet no s’esperava un cop tan baix del New Yorker, que és el setmanari que ha denunciat aquest embolic de cordes. Que la conculcació dels drets democràtics s’ha de denunciar onsevulla...? D’acord. Però cada cosa al seu temps i a l’estiu cireres.

En fi, el mal ja està fet i ara al tàndem Junqueras-Aragonés s’haurà d’afanyar a recórrer als bons oficis de Salvador Illa perquè faci entendre a Pedro Sánchez que no s’ofengui si ells o l’incontrolable Rufián alcen la veu exigint-li un desgreuge. Cas de fer-ho, serà per exigències del guió, atès que Catalunya és Catalunya i, Catalunya, són milions de segadors que ara mateix consideren que els han aixecat la camisa. De cap manera, en canvi, pensen retirar-li el suport parlamentari. Endemés, acceptaran amb humilitat franciscana la contrareacció de l’espanyolisme militant. Atemptaren conta la unitat pàtria i ara protesten si són vigilats...? Aquest és l’argument més sòlid que addueix aquesta gent; el més compartit, l’irrebatible. Quelcom obtús, sense resposta possible. En qualsevol cas, quan entre Madrid i Barcelona acabi l’enrenou, haurem de parlar de la senyora Calvo i de com un alt càrrec del govern pot tenir maneres de carreter d’un temps. La senyora Calvo, en referència a Carles Puigdemont, afirma que no concedeix autoritat a algú que «se pasa por el forro» la justícia espanyola. «Por el forro» dieu...? Recorro a la RAE. «Pasarse algo por el forro»: «pasarse por la entrepierna». I a partir d’aquesta definició, m’estalvio les múltiples variants de la frase en una llengua tan expressiva com la castellana. Mon Dieu, senyora Calvo, si aquest és el llenguatge que li ensenyaren les escolàpies...! I ara no veu que si la mare superiora se n’assabenta, l’enviarà de quatres a rentar-se la boca amb sabó fluix?

L’escola actual té un quefer gros, res a veure amb el 25 % de castellà ni bajanades semblants. Però Pelayos i Caralsoles, continuen a la seva. Un estudiant de Xest, prop de València, diu que l’aterreix assistir a classe perquè ha fet públic que no li deixen fer els exàmens en castellà. Alça Manela! Aquesta denúncia s’afegeix a la de Casado, l’actual líder en desús del Pepé, tocant al professorat de les escoles catalanes que no permet anar els alumnes al lavabo si ho demanen en espanyol. Tot plegat és fems lerrouxista, intoxicacions més antigues que el pastar. Quan un anticatalanista ensafranat de les talladures de monsenyor Tedeschini exercia de nunci del Vaticà a l’Espanya d’Alfons XIII, ja informava al Papa que els capellans catalans no volien donar l’absolució als fidels que es confessaven en castellà. Ja ho he dit, mon Dieu! I ho repeteixo. Mon Dieu: Mon Dieu, quin món...!