Llorenç CapellàPalma08/04/22 3:59
TW
3

Feijóo ha arribat a la presidència del Partit Popular en un cap de setmana gèlid. Mala senyal. És cert que l’han votat gairebé la totalitat dels compromissaris presents en el congrés de Sevilla, però aquesta aclaparadora majoria sols és la constatació que l’esperit crític ha desaparegut de la política. Els partits s’han convertit en gestors del poder, en oficines de col·locació. El lideratge descansa sobre els resultats favorables, no s’enforteix amb les idees. Certament, d’idees n’hi ha poques. A qualsevol partit o coalició de govern, és clar. I massa sovint la capacitat d’innovació, quan se’n té, no fa més que posar de relleu unes llacunes culturals de por. Faig un salt i aterro a Palma. Llegeixo que l’Ajuntament ha decidit que la revetlla de sant Joan faci part de la setmana de l’Orgull Gai tot programant una desfilada de carrosses pels carrers més cèntrics de la ciutat. Hi ha un intent de sumar-se a la festa, sense reparar –involuntàriament, suposo– que se’n prostituiran els seus valors més genuïns. La nit de sant Joan ja té el seu relat: és la nit del foc, de les bruixes, del bes a la fosca ardent, de l’esclat de la vida.

És una celebració sensual, mediterrània, amb un doll de fantasia inesgotable. Protegim-la. Hi ha infinitat de dies per fer bulla. En fi...! Feijóo s’ha presentat com el líder de la sensatesa, de l’equilibri. Res de nou. Els polítics gallecs no solen imposar-se a crits, sinó que es fan obeir a pessics de monja. I d’això en diuen sensatesa...? Sembla que sí. Però la sensatesa és una altra cosa. Feijóo té una mirada que oscil·la entre l’agressivitat i el recel. Fins ara no ha fet res que ens permeti suposar que pensa canviar ni un sol llistó de l’edifici ètic i ideològic del conservadorisme de sempre. A tot estirar ens ofereix, a la gent catalana, el model lingüístic de convivència que s’aplica a Galicia. És a dir, un bilingüisme passiu, que garanteixi la pervivència del català a les zones rurals i el predomini del castellà a les urbanes a l’espera de la substitució definitiva d’un idioma per l’altre, cosa que s’esdevindrà tan aviat com fineixin els padrins i les padrines, els tiets i les tietes.

En definitiva, ha fet seu allò que pretenen imposar-nos des de l’Espanya sòlida, la de les majories. Que Vox considera que s’hauria d’accelerar la substitució encara que fos amb l’ús d’una pala matamosques...? És possible. Però no cal escoltar-se’l. A la gent de Vox la traeixen les presses i sovint fica els peus a la galleda. El seu portaveu al parlament nostrat va voler denunciar la concomitància d’ideologia de l’OCB amb el feixisme, de manera que va mostrar a ses senyories una fotografia de la Marxa sobre Roma i una altra d’una suposada concentració de l’Obra, amb blens o llums d’oli en comptes de torxes. No cal dir que va errar (i de quina manera!) el cop. La darrera manifestació d’aquest perfil que es va fer a Palma, va tenir lloc la nit del 29 de març de 1939. Va ésser per a celebrar que les tropes d’ocupació, les de Don Fransisco, havien entrat a Madrid. La guerra ha terminado, etcètera, etcètera... Els carrer eren plens de camises blaves, de cors secs. I si portaven torxes enceses, Mussolini n’era l’excusa. Fet i fet les portaven per mirar on posaven els peus, perquè la terra no podia beure’s la sang, tota la sang. La de la gent que havien assassinat i que encara cerquem.