TW
0

Ucraïna és notícia. Darrerament diversos canals televisius han programat El senyor Jones, una pel·lícula de la polonesa Agnieszka Holland. És un thriller basat en fets reals. L’any 1933 el periodista gal·lès Gareth Jones va viatjar a Moscou per entrevistar Stalin, però la sospita que l’anomenat paradís comunista era una entelèquia el va decidir a visitar d’incògnit Ucraïna, on la reforma agrària i la col·lectivització de les terres n’havia accentuat l’empobriment. La realitat que va poder observar Jones era força més dura d’allò que els comentaris sotto voce li havien permès intuir. Per abreujar: la denunciaria des de les pàgines de diversos diaris de parla anglesa i seria desmentit en el totpoderós New York Times per Walter Duranty, un periodista amb milers de lectors que dos anys abans havia estat guardonat amb el Pulitzer, considerat el Nobel del periodisme. Els lectors cregueren Duranty. Res va poder-hi fer el jove Jones –que seria assassinat poc després, a punt de complir els trenta anys, per la policia russa– tot i el prestigi que comportava el fet d’ésser el primer periodista a aconseguir entrevistar Hitler. Ho era realment, el primer ...? Durant força temps creguérem que havia estat Xammar. Qui sap! En qualsevol cas, els reportatges de Xammar des de Berlín són un model de bon periodisme. Com ho són els de Gaziel des del París de la Gran Guerra. Pla no els pot fer ombra.

És cert que excel·leix com a prosista. En canvi, tot i procurar «escriure sobre les coses que he vist», prostitueix el relat sense cap mania. Com Duranty. Però recuperem el fil de l’article. A parer de Duranty, els ucraïnesos vivien d’allò més bé. En realitat, qui feia bona taula de cap a cap de setmana era ell, Duranty, perquè estava protegit pel Kremlin. Escrivia al dictat de Stalin i, en compensació, vivia a Moscou envoltat d’un luxe inimaginable. Tanmateix, amb els anys, la visió idíl·lica que en donava, de l’estalinisme, seria qüestionada públicament fins al punt de plantejar-se, els convocants del Pulitzer, la necessitat de retirar-l’hi. Finalment ho deixaren córrer, el mateix Duranty ja havia mort... Però hi hauria una rectificació a la seva biografia, atès que passaria a la història com un periodista pèssim, sense escrúpols. Pla ha tingut més sort que ell i, tot i les evidències que l’assenyalen com un manipulador de la realitat, gaudeix d’un prestigi periodístic envejable. Per què...? No ho sé. És un prosista de primer nivell. Tanmateix, les passes que va fer en premsa són ben conegudes, de manera que el podem proclamar el nostre Duranty sense por d’equivocar-nos.

Quan va cobrir per compte de La Veu de Catalunya la revolta minera d’Astúries (1934) o en descriure a La Vanguardia el seu retorn a Girona (1939) menteix d’una manera clamorosa. De l’Astúries oberta en canal en dirà que els més pobres engreixen. En el context de la revolució va dedicar grans elogis al general López Ochoa, el mateix que el febrer de 1936 seria empresonat com a responsable de múltiples tortures i assassinats. En fi...! La descripció que en fa, el febrer de 1939, de la Catalunya vençuda, és un conte de fades cruel, indecent. Ja ho he dit: menteix tant i tant...! Insisteixo: és el nostre excels i enaltit Duranty. Però la pregunta és inevitable: Quan recuperarem els nostres Gareth Jones...?