Porgar fum

Al bocí de devora hi pastura una guarda de porcs negres i faixats. «Sap allò que contava ton pare?» «No. Però solia contar moltes mentides», li dic. «Idò que un dia els porcs anaren a pasturar a cas veïnat i es veïnat li digué al porqueret, que era ton pare: ‘què hem de fer?’ I ell li digué: ‘jo només som es porqueret’. ‘Idò’, li diu el veïnat, ‘i a l’amo que li diuen?’. ‘A l’amo, mumare me va ensenyar que no li diuen res!’. Què te pareix? Just com ara».

Idò a aquest bocí que veus, li coment a n’en Guillem Ventura Fort, uns el volien vendre i s’altre –l’amo en Toni Bronjo– el volia comprar, a un li feia finca i els altres, de la meva família, havien de menester els doblers, en parlaren i feren tec. Després d’haver signat a cal notari el comprador, en Bronjo, que era estufat, els diu, pensant que els havia fotut: «Si n’haguéssiu demanat més també hagués dit que sí». Els altres, mon pare i el seu germà, que ja n’havien parlat, pensaren... «i tu si n’haguessis oferit menys també t’ haguéssim dit que sí». Filosofia pagesa, ben igual que la de Wall Street.

Pensava, quan pujava de cap a ca nostra que un servidor havia fet també la seva evolució com a geògraf i com ideòleg: de hippie irresponsable, a marxista heterodox, passant a humanista romàntic, i en l’actualitat... folklòric ploramiques. En aquesta darrera accepció havia provat de construir el meu propi espai viscut, la meva geografia personal i, d’això, n’havien sortit un parell de testimonis en forma de llibre.

Quan, amb aquestes, m’aborda en Guillem Xiu: «I tu... tu que sols escriure de la Mallorca Profunda i totes aquestes collonades. No saps lo que va passar a sa caseta de devora can Xisquet Frare? Idò, en trobaren un de mort. El van trobar mort en terra, devora es seu llit, sa veïnada, alemanya com ell, en comptes de cridar a sa Guàrdia Civil o a urgències, va cridar es fosser perquè el coneixia i aquest constatà que era ben mort, i cridà, ara sí, sa Guàrdia Civil. Es mort anava vestit amb sabates de tacó alt i prim, perruca groga posada, vestit de làtex amb dos forats, un davant i s’altre darrera, ja te pots imaginar on, un aro de ferro als ous i una gàbia per al pardal, sí, sí, sa perdiu engabiada... tot un attrezzo sado-masso, a cinc minuts del centre de la vila... I això és sa Mallorca Profunda? Sa dels sequers d’albercocs, sa de ses rotllades de peladors d’ametles i ses ballades de ball de bot amb un poc d’anís i galletes dolces? Au a porgar fum! A ca una puta sa Mallorca Profunda!».
«I no te fa mal aquest canvi?», li deman. «Mal? Sap que és tenir dolor? Idò tenir moltes cebes i no tenir comprador!» Definitiu, el raonament d’en Xiu, vaig pensar.

Tanmateix tothom estima el seu redol. A les Corrandes de l’exili, un poema de Pere Quart, diu en un tros: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra... (i el fa acabar diguent)... Com el Vallès no hi ha res!». Tothom estima el territori que ha conegut, per molt que l’hi canvïin.