‘Illeïtat’

Guillem Frontera, de tant en tant, ens regala alguna joia filològica. Diumenge passat es va inventar, de manera molt oportuna, una paraula nova: illeïtat. Ja fa molta estona que el nostre polit poeta Ponç Pons es va treure de la mànega l’anglicisme illòman. Entre tots estem enriquit la nostra llengua. Em fa molt feliç aquesta contingència, aquesta excelsa creativitat dels nostres escriptors. Mal rebenti l’illa, escriu en Guillem, per tal de preservar la nostra illeïtat. És una altra demostració insular d’escriptura irònica i d’amor al territori, a la cultura i a la llengua. Mal rebenti, dic jo, amb més sarcasme i esperit crític. Ja fa més de vint-i-cinc anys que no puc treure el cotxe del garatge per la meva portalada del carrer major del poble. El trànsit rodat que circula per davant ca meva no para mai, durant les vint-i-quatre hores de la nit i del dia. És insistent i intens. Cotxes, camions, autocars, maquinària de tot tipus, bicicletes i, últimament, patinets. No només és el trànsit, sinó el soroll i el fum i la merda que deixen aferrada a les portes i finestres. Això no hi ha qui ho pugui suportar. L’altra dia un turisme petit es va incendiar davant ca nostra. El foc es va encomanar a d’altres cotxes que circulaven i d’altres que estaven aparcats a la vorera. Vaig salvar la casa gràcies als bombers que tardaren només mitja hora en arribar per fer nou quilòmetres, a causa de la caravana de vehicles que va haver d’avençar. Però la destrossa va ser gran: portes i finestres socarrimades. Dos balcons esfondrats. Vidres trencats. La façana abonyegada pel foc i el fum i per la temperatura de més de cent graus de l’escala Richter. Encara avui, després de repintar-la, la casa fa olor de cremat. Tota la família va necessitar assistència psicològica. Cap mort, cap ferit greu, cap ingressat a l’hospital. Tinguérem molta sort. Molta. Ho solucionarem amb uns quants trankimazins i motivans al llarg de set o vuit setmanes. Espero. He demanat pressupost a la meva asseguradora i m’ha dit que això portarà temps i matemàtiques i que, així i tot, m’hauré de posar la mà a la butxaca. Illeïtat. No cal dir res més. Sort que vivim en una illa que no fa gaire era coneguda com l’Illa de la Calma.