Viure atropellats

Sabem, més o menys, qui maneja el poder i quin vicariat ens correspon a la resta –un vicariat feble fins a quasi la irrellevància. Així i tot, els poders polítics, sobretot els d’esquerra –és una manera de dir-ho–, adesiara es mostren preocupats davant la sensació de rebuig del gruix de la ciutadania. Viure en una terra tan trufada, tan estibada de turistes i derivats, arriba a fer-se molt pesat. La illeïtat genètica ens dóna una percepció de les coses, del territori i les seves proporcions, que el turisme en allau conculca de manera salvatge.

La saturació que vivim afeixuga els alens, que diria Climent Picornell, fins à bout de souffle. S’entén que afecta la majoria de gent assalariada. Molt clares vegades aquesta massa de gent gosa manifestar el seu malestar, instigada per la fatiga dels treballs i el salari escàs. Anam tan atropellats... Quan aquestes situacions generen concentracions humanes davant les condormides façanes de les institucions, els governants fan alguns gestos per transmetre’ns un missatge de solidaritat. De vegades ens diuen coses com «he entès el que ens deis i no escatimarem esforços per satisfer les vostres demandes», etc: aquest és el to. I nosaltres ens preguntam de quins esforços es tracta, tota vegada que la situació no els indueix a abaixar-se el sou o a renunciar-hi. La promesa dels seus esforços és una obscenitat, una palada de femta llançada a la cara de cada ciutadà. Esforç, de què?

I, amb tot, cada vegada que el turisme de saturació insofrible emet signes de feblesa, la commoció general puja al cel com una pregària als déus perquè no ens privin del manà. No demanam més un pla d’alentiment. Al contrari, que venguin com més turistes millor, mal rebenti l’illa. Alguns revolucionaris miren de posar un parell de pedaços per aturar la sagnia.