TW
0

Fa bon passejar per Ciutat. Les calmes de gener (i de febrer, i de març...) s’han aposentat i els dies són clars i assolellats. Al Born canvien les flors que van dins els cossiolots dels costats, després dels ciclàmens ara hi posen pensaments de colors. Hi trob en Jordi Ferragost. Casat amb una ballarina equatoriana-alemanya de 25 anys, ell en té setanta. Abans s’havia casat dues vegades més, ara el veig ombres molles, capell posat, caminant i mirant sempre enterra com si hagués perdut els menuts i els cercàs per les voreres del carrer. «Vaig trobar, perquè el vaig cercar en Geascoa, te’n recordes? Venia a l’Institut amb nosaltres, era el fill de n’Arnaitz, el pelotari que duia el Frontón Balear al passeig de Mallorca, ara viu a Florida on hi ha afició al Jai Alai , te fills que ja són americans».

Assegut a la terrassa del bar Bosch es presenta en Jaume Borriol. En aquest cas la conversa va de nords i suds. «La veritat és que no es sol mirar massa prim», diu. «I les sentències solen ser molt reduccionistes, coses com els nords són rics i treballadors, els suds pobres i un poc... passa tú!, per no dir vagos. Aquests llocs comuns han estat, repetidament, negats i renegats o, si es vol, reinterpretats. Com el que deia ‘Cagancho’, el torero: «De Despeñaperros p’arriba, trabajan; de Despeñaperros p’abajo, toreamos».

Vaig fins a comprar un poc de menjar preparat al Petit Colon i faig un tallat al bar Plata. Bon café! Pas per Cort i enfil cap a la Seu, davall els pòrtics me top amb n’Andreu Manjà, davant l’antiga seu del Círculo Mallorquín, cau de la botifarreria i la mossoneria més rància de Ciutat, on Llorenç Villalonga impartia doctrina els matins als seus acòlits. «Aquí», me diu n’Andreu, «a la sala dita de les cariàtides, cromàticament cutrosa i lletja, en la que els fills dels rics es vestien d’smoking i elles de llarg, idò en aquest lloc s’hi resituà el jove i novell Parlament balear. Quin estament dels representats en la jove democràcia el remullà d’aigua beneïda republicana? Ho dic perquè he llegit un relat de S. Mrozek, que ocorr a Polònia –sempiternament catòlica– quan es beneeix un local parroquial que havia estat la seu del partit comunista. Arriba a mancar l’aigua beneïda de tants comunistes, imaginaris, amagats pels racons i clavegueres que han de menester beneir». «Però –li dic– ara aquí ja no hi ha senyorots de possessió, ara comanden els fills dels qui eren els seus missatges».

Tornam enrera i pel carrer de l’Almudaina anam fins al bar Modern a fer el vermut. «Saps, Climent, tot això s’ha de ressituar amb la visió que de les Balears tenen alguns cercles empresarials i polítics. Una cosa com: «Que en saben de comandar?» «Què s’han pensat aquests no-ningús?»... Les elits —hotelers, aeronaviliers, urbanitzadors, polítics, militars, eclesiàstics, artistes, comunicadors...— han fascinat sempre els pensadors socials més que les classes mitjanes». Arriba en Toni Mollet i ens explica la seva anada a Bayreuth amb en Pep Olazábal. Diu fluixet i a cau d’orella: «Ara s’està esbrinant si en Wagner va existir de bon de veres...!» En Toni ara festeja na Sofia Precatella, una italiana i el punt de mesura de totes les coses és Milà, allà tot ho fan bé, fins i tot quan s’equivoquen, s’equivoquen per bé...!

Pas per davant el que era el bar Riskal, aquí també hi pontificava en Villalonga, però a una caterva de lletraferits. L’enderrocaren i avui és part de l’Hort del Rei. Pens si la paretota que hi ha i la gran quantitat d’arbres no fan sinó parar la vista de l’Almudaina. L’arquitecte que la feu em contava que l’hi va posar per evitar que els bars hi volguessin muntar les seves terrasses. Ara no crec que hi hagi aquest perill i, tal vegada, una vegetació baixa i sense la paret seria molt millor. He de moure aquest trull.