TW
4

El nostre Parlament (2008) protegí el cim de Muleta al Port de Sóller, un espai d’alt valor ambiental i paisatgístic. Hi hagué un vot en contra, un. La mesura no s’ha qüestionat, però el promotor demanava 100 milions per «compensar-lo» de què ja no hi podria fer 33 xalets. El Col·lectiu Albaïna ens informa que Khun ho havia comprat l’any 99, talment està, per 1,8 milions.

Idò la Sala, o la llei espanyola, com prefereixin, li ha concedit que entre tots li paguem 63,5 milions d’euros. Li atorga un benefici del 3.500% (!?), per no fer res. Com que la sentència se dicta 13 anys després, a un interès generós, s’enfila a 2,750.000 per xalet. Per cada xalet hipotètic, que ni ha hagut de construir, ni els hi ha hagut de trobar comprador: 91 milions d’euros.

La Constitució prohibeix l’especulació i subordina la propietat a sa funció social. La llei exigeix l’equilibri entre els beneficis d’urbanitzar i les càrregues que comporta, socialitzant plusvàlues. Algú hi veu l’equilibri? I la plusvàlua pública? Seguim creant fortunes obscenes per decisions urbanístiques públiques. Quants d’anys de feina honesta i capital productiu calen per replegar 90 milions d’€?
La Sala justifica la diferència abismal amb sentències com la de Es Guix perquè considera que la urbanització estava finalitzada i en termini. L’ajuntament, que és la institució competent, ho nega. La propietat mateixa reconeixia que no hi estava, i se comprometé a executar importants obres d’urbanització el 2007. Hi vagin, i se’n faran una idea pròpia. Però la Sala replica que el Govern Bauzá reconegué formalment a la promotora que els terrenys eren urbans: ningú pot al·legar a favor seu la pròpia turpitud. Escac i mat.

N’hi ha que troben que tot el que un dia se declarà urbanitzable a Mallorca, centenars de milers de places, s’hauria d’haver urbanitzat. Quin malson. Malson també per a l’economia i les finances públiques. Fins i tot hi ha qui ha comparat el preu de protegir amb el de la corrupció. A més del mal gust democràtic, i ètic, obvien que si una retxa a un plànol no comportés beneficis absurds, ens n’estalviaríem molta de corrupció, o que les travetes a la protecció n’inflen la factura.