Una història del dolor

Hi ha la tendència a interpretar la història com una successió de fets dels quals n’hem d’extreure una lliçó. La història moralitza (o els historiadors), però en ocasions, si es presenten els fets objectivament i sense ideologies que trastoquin la realitat, ens retrobam amb unes accions ignorades i amb una interpretació veraç que ens regracia amb la humanitat. El llibre de Carmel Ferragud L’hospital, la dona i el capellà (Afers, 2022) és d’aquests fars que il·luminen la història d’una institució tan important com antiga. L’hospital de Sant Andreu de Mallorca (1230-1445) l’existència del qual es perllongà durant segles fou una de les fundacions més antigues del regne. El títol ens ofereix un triumvirat de poders i d’equilibris. L’hospital com a centre receptor de la misèria col·lectiva, la dona com a administradora i gestora de les complicades situacions que hi tenien lloc, i el capellà com a representant de l’Església, primera institució de la caritat i distribuïdora de l’assistència als necessitats. Aquests tres puntals exerciren la funció de minorar el terrible estat de la sanitat pública. Un hospital medieval era bastant més que un hospital modern. Les diferències entre ambdós rauen no tant en el nombre d’assistits, sinó per la quantitat de funcions que desenvolupava l’hospital medieval: assistència als malalts de tota condició i gènere, aixopluc de pobres que rebien menjar i les prestacions necessàries per viure, infants abandonats i orfes que no tenien on anar, velles i vells sense recursos. L’hospital era residència, assistència i beneficència, sense deixar de banda la funció sanitària.
Ferragud, estudiós de la història de la medicina, ha posat esment en el valor d’aquesta institució per al desenvolupament, no tan sols dels recursos sanitaris sinó també per a la investigació i estudi de la societat. Metges i malalts coincidien a l’hospital on el guariment era cosa també dels capellans, ja que durant tota l’edat mitjana cos i ànima es consideraven indestriables i afectats de la mateixa manera. No es podia deslliurar l’esperit de la carn, i aquest axioma requeria la presència dels metges de l’ànima. L’autor que ha pouat a les fonts de l’Arxiu del Regne de Mallorca, ha fet un relat clar i ben estructurat sobre la importància de l’antic hospital de Sant Andreu, del qual encara avui es conserva una porta renaixentista a l’interior de l’Ajuntament. Entre d’altres eixos, destaca la perspectiva de gènere, atès que la importància de la dona en la gestió dels hospitals medievals i en la funció de ‘metge’ encara que sense títol, no és gens menyspreable. Sense descurar l’aspecte literari i la literatura mèdica medieval: Ramon Llull, Arnau de Vilanova, sant Vicenç Ferrer, el text aconsegueix situar-nos en la perspectiva adequada per sondejar una part de la història tan ignorada com important. Els temps actuals fan encara més necessària la comprensió de quina és la funció dels hospitals públics i la seva rellevància en el desenvolupament de la nostra història.