Pere Antoni PonsPalma19/02/22 3:59
TW
5

L’Espanya democràtica i moderna –això que ens han venut com l’Espanya democràtica i moderna– no és res més que una immensa mentida, feta de moltes mentides de mida gran, de mida mitjana i de mida petita. En podria omplir cent articles com aquest. ¿La Transició a la democràcia va ser modèlica i exemplar? Però si va ser el que en castellà se’n diu un apaño que va servir per protegir els criminals franquistes i permetre que s’adaptassin al nou context! ¿El rei Joan Carles era un home proper i senzill que va salvar la democràcia d’un cop d’Estat? Però si ha resultat ser un mafiós borratxo d’opulència i encara falta veure quin va ser el seu paper al 23-F! ¿El PSOE de González i Guerra era d’esquerres? Però si el PSOE fa dècades que és un bulldog de l’estatalisme i del capitalisme d’amiguets! ¿El PP d’Aznar era d’un conservadorisme homologable al dels partits conservadors europeus? Però si Aznar va ser qui, programàticament, va dur a terme el rescat oficial del franquisme! ¿La prosperitat de l’Espanya de principis del segle XX, quan aquí en un any es construïen més cases que a Alemanya, França i Itàlia juntes, era un miracle econòmic? Però si va acabar en desastre i en una ruïna que encara dura! Una de les mentides més greus d’aquests darrers quaranta anys i escaig ha estat la que insistia que, a Espanya, no hi havia extrema dreta, o que era residual, i lluny de les institucions.

Ara, amb la irrupció de Vox, molts progressistes espanyols es demanen com pot ser que en tan poc temps Espanya hagi passat de no tenir extrema dreta a tenir-ne tanta. La resposta és senzilla: d’extrema dreta, a Espanya, n’hi ha hagut sempre molta i pertot, i ha estat a cada moment tan visible com ha convengut als interessos de la pàtria. D’extrema dreta, n’hi ha hagut i n’hi ha dins el PP, dins els cossos policials, dins la judicatura, als mitjans de comunicació, i naturalment també en les files de Ciudadanos –pur liberal falangisme–, i fins i tot dins el PSOE.

L’extrema dreta a Espanya és pertot i és percebuda majoritàriament com una opció ideològica bona, banal o plausible. I el que més la naturalitza és, no el llegat de Franco, no el deep state, no els interessos d’una elit depredadora, sinó la transversalitat del nacionalisme espanyol i la idea que per defensar la unitat de la pàtria s’hi val tot.