Tendresa i memòria

La setmana passada la diputada conservadora Rosa Estaràs va afirmar en el parlament europeu que als escolars de Canet, els pares dels quals han exigit un 25 % de les classes en castellà, els assetgen o els maten. De bell antuvi pensàrem que la senyora diputada havia abusat del Calisay. Al cap i a la fi, no és res de l’altre món. Qui no ha anat mai de mitges mosques que alci una mà. Fins i tot la poetessa de la paraula alada, Maria Antònia Salvà, va enaltir en versos festius el Palo Garau. Llegiu-ne els dos últims: «En temps de guerra o de pau/ feis ús del Palo Garau». Aquest sorprenent poema, escrit l’any 1938, ens l’ha donat a conèixer el filòleg Miquel Sbert, amb un toc admirable d’humor i de saviesa. A diverses carpetes amb material no publicat de la poetessa, Sbert va trobar la lloança al Palo Ripoll i al Palo Garau. Podem imaginar la senyora de la Llapassa una mica entonada...? I tant! En tot cas, no renuncio a ironitzar sense gaire malícia entorn d’un fet intranscendent, de la mateixa manera que no armarem un sagramental per l’afirmació insòlita de l’eurodiputada Estaràs. Tot i això, les paraules d’Estaràs s’han de valorar com una relliscada espectacular, digna de les patinadores del Holiday On Ice. Fet i fet, ella mateixa, amb una cara d’estorada que no és de dir, va apressar-se a negar allò que acabava d’afirmar. Així que girem full. Vulgues no vulgues, Enriqueta Martí feia sabó amb els nens que matava i era catalana. Vull dir que Rosa Estaràs va convertir la denúncia apassionada dels horrors de l’escola de Canet en un bunyol de carreró. Tant se val. Els catalans estem acostumats a parar l’esquena i a escoltar barbaritats que ens desacrediten. En concret allò que preocupa, i molt!, de la catilinària de la senyora Estaràs, és que s’ha convertit en la primera valldemossina que denigra públicament la llengua pròpia. I amb quina agressivitat, amb quina vehemència...! Semblava un Carrizosa o qualsevol portaveu de Vox. Clar i net, cada paraula seva rapinyava. Aleshores, davant un contrasentit tan clamorós perquè ningú apedrega les pròpies teulades perquè sí, hem de pensar i creure que Rosa Estaràs ha crescut òrfena de memòria. No hi amor a la terra i a tot allò que representa –paisatge, mirada, història– sense la llengua en què ens reconeixem. D’aquest cabal, que és un tresor força més valuós que els guanys de l’Ibex, no se’n pot gaudir (ni comprendre’l) si rompem la baula que ens lliga amb tot allò que ens ve d’enrere. Un dels patriarques de la llengua catalana, Marià Aguiló, no s’estava de dir que havia après a estimar el món a través del vocabulari, de les contarelles i cançons de la seva dida, Tonina Cañellas de nom. La també filòloga Maria Antònia Perelló, en un article fascinant sobre la infantesa de Maria Antònia Salvà, ens parla de la influència benefactora que exerciren en la poetessa la seva dida, Flauta de sobrenom, i la majordoma de sa Llapassa, anomenada Úrsula. Ambdues la introduïren en el coneixement dels vocabularis; el de les paraules s’entén, però n’hi ha d’altres de vocabularis: el sensitiu, el visual... Rosa Estaràs n’és orfe. D’altra manera no parlaria com ho fa. I lamentablement les persones com ella fan caramull i caramull. Quina pena! Ho dic de debò. No s’enforteix un país aixecant banderes ni fent sonar trompetes rubenianes, sinó des del conreu de la tendresa i la memòria.