TW
1

Ja tenim entreteniment per les pròximes setmanes: el plantejat pel possible referèndum sobre els possibles Jocs Olímpics d’hivern del 2030 al Pirineu. La pensada de consultar aquest afer als ciutadans, i no sols per la perspectiva dels diners públics que s’hi tudaran, és un avanç respecte la tradició de cuinar decisions el més lluny possible de la ciutadania, però dit això què més s’hi pot afegir com indiscutible? Per començar, i suposant que la consulta arribi a realitzar-se dins un estat que veu els referèndums com perilloses fonts d’enfrontament i divisió i no com l’eina més esmolada de la democràcia, la Generalitat ha anunciat que s’hi consultarà els ciutadans a partir dels 16 anys de l’Alt Pirineu, per tant les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya i els Pallars Jussà i Sobirà, i de la Val d’Aran.

L’argument és que són els territoris afectats per les competicions, tot dissimulant que se’n preveuen també al Pirineu aragonès i fins i tot alguns esports de gel i potser la inauguració a Barcelona. Des del Berguedà, sobretot, i la resta de passos entre la capital i el Pirineu, exigiren immediatament ser consultats també, i des del Gironès (a Vilobí d’Onyar, per exemple, llar de l’aeroport dit de Girona, també volen dir la seva), i d’arreu el país, que ho pagarà, igualment, per descomptat.

I per què convocar el vot dels joves entre 16 i 18 anys? Pot ser una picada d’ullet dels partidaris dels Jocs, un grup que inclou els que hi farien negoci, pensant que aquesta cohort simpatitza més amb l’esdeveniment, però això és una aposta prou imprevisible, com ho és la tria entre la consulta presencial o digital. I, ja que hi som, seria més honest incloure en la consulta un cert compromís sobre el cost de la festa i qui el pagarà i qui assumirà el més que probable dèficit. Al capdavall, Innsbruck i el Tirol renunciaren a organitzar els Jocs d’hivern del 2026, Munic rebutjà ser-ne la seu per al 2018 i Cracòvia per al 2014, i Hamburg per les Olimpíades del 2024, i en totes les consultes les precaucions econòmiques van ser determinants per la negativa. L’únic diàfan d’aquestes qüestions és que qualsevol opció que es triï serà més democràtica que les confitades a un despatx.