Les teves mans noten aviat si allò que sostenen és un llibre anodí o si conté unes energies que operaran alguna millora en el teu enteniment, en la teva percepció de la realitat. Tots els que hem fet part d’un jurat literari hem tengut l’agra experiència de desestimar un original de 400 pàgines en haver-ne llegides 50, potser menys i tot. No pots oblidar l’esforç d’aquella persona, les esperances dipositades en el resultat dels seus treballs, però l’esforç i el treball només són una part del fet literari. A l’altra banda de l’escenari, capirem que la paraula, en ser escrita per un determinat autor-a, cobra vida en ser fixada en el paper o caure damunt de la pantalla de l’ordinador.
Aquestes coses et passen en obrir el darrer llibre de Sebastià Alzamora, Ràbia (Proa, 2022), i seguir en un primer passeig per la caòtica Bellavista la parella formada per un escriptor separat i per la seva cussa, na Taylor. Sebastià Alzamora és d’aquests escriptors que, sense esforç aparent, posa en moviment les petiteses de cada dia: just d’anomenar-les, es transformen en substància vital de les persones. Una relació de fets innocus esdevé mirall de la grandesa i de la misèria humanes. Diríeu que la prosa d’Alzamora sembla nodrir-se d’aquell «Res no és mesquí / ni cap hora és isarda» de Joan Salvat-Papasseit.
Volia dir que, en plena immersió en Ràbia, llegesc als diaris que tres cans han matat 60 ovelles a una finca de Llucmajor. A l’instant em record de na Taylor, ella no ho hauria fet mai. En una de les seves passejades amb l’escriptor, aquest parla amb un pastor: una guarda d’ovelles, li diu, en la qual uns cans aperduats han causat baixes, no es recompon simplement substituint les ovelles mortes per unes altres de vives. Aquest fet és trasbalsador –s’expandeix arreu de l’experiència humana-, i servidor encara el duia a flor de pell en llegir la notícia. De notícies idèntiques n’havia llegides moltes, però aquesta és especial perquè la llegesc amb un canvi subtil, i –paradoxalment?- molt profund, en la percepció d’aquesta realitat. I això, ja ho ha vist el lector, no és una crítica literària, sinó una pinzellada sobre l’experiència literària com a experiència humana, ambdues regides pel principi dels vasos comunicants.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Com que començo a ser una encruia (DCVB: "Persona vella, inútil o mala de sofrir") faré dos comentaris lingüístics: La seva frase "capirem que la paraula", si és present, i sembla ser-ho, no hauria de se "capim la paraula"? I "uns cans aperduats" no seria millor "un cans perduts"? Aperduar-se és un fet que li ocorre al posseïdor, no a la persona, animal o cosa perduda. Ja ho he dit, som un aprenent del català tossut.