És el títol d’una pel·lícula del 2021(en anglès Don’t Look Up) que un servidor ha vist per Netflix i que s’ha convertit en tema de discussió i anàlisi per mor d’alguns dels elements que vol ridiculitzar, satiritzar i, en definitiva, passar pels miralls còncaus o convexos de la realitat. Leonardo Di Caprio, Jennifer Lawrence o Meryl Streep donen la talla del fils que mou Adam McKay, el director, que començà com a guionista principal de Saturday Nigth Live (he de confessar que és una de les meves debilitats, fregant sempre la incorrecció política, social i cultural amb intel·ligència).
Tan m’és si faig spoiler: un astrònom i la seva doctoranda descobreixen que un cometa impactarà a la Terra. Ho comuniquen a qui pertoca i tothom, excepte uns pocs, treuen importància a una cosa que causarà la fi del món. Començant per la presidenta del país (la populista trumpiana que interpreta Meryl Streep), fins que, quan el cometa es comença a veure a simple vista, inicien una campanya –’No miris per amunt!’– a fi i efecte de tancar encara més els ulls a la realitat desastrosa, tot mentre els consellers àulics de la presidenta, el primer de tots el magnat quasi més ric del món, proposen solucions tècniques (privades, no de la NASA), que tanmateix no van bé i el món s’acaba. Fins aquí la peli.
Els analistes que l’han examinada, molt millor que aquest miserable columnista, hi volen veure una paròdia del que està succeint amb el canvi climàtic, un retrat de l’Administració Trump (el fill de la presidenta és el cap de l’Estat major i el president del Tribunal Suprem un sheriff pornogràfic), d’un encadenament de científics genuflexos amb el poder, dels mitjans de comunicació que en fan un espectacle sotmesos als likes de les xarxes socials que són les que marquen el que es pensa i el que es toca pensar en referència a quasi tot el que pertoca viure. Pareix un relat apocalíptic, una distòpia natural, una ullada als que ens està passant. Molts critiquen que la pel·lícula en la seva forma de paròdia satírica treu importància al que... realment ens està passant.
Ens podem posar en el paper dels protagonistes de la història, la astrònoma Kate –Jennifer Lawrence– o Randall, l’astrofísic sènior –Leonardo Di Caprio– que ens han de preparar per a la fi del mon d’aquí a sis mesos. I ho fa el realitzador fent cinema polític i social, presentant el que creu que farà la societat davant l’inevitable. Creu Víctor Sampedro que la sàtira és l’ingredient base d’aquest quasi-documental, rebaixat el seu toc fictici amb referències a l’actualitat. Però anticipar la fi del món du aparellat un risc immobilitzador: ¿Per què hem de lluitar en contra del que és inevitable? Les rialles rebaixen la cruesa del pronòstic i és normalitza l’horror amb el cinisme.
¿Quant de Trump o d’Ayuso, té la populista presidenta dels Estats Units? ens recorda V. Sampedro. ¿Quant dels negacionistes de l’efectivitat de les vacunes? ¿Quant de la impotència dels mitjans de comunicació tradicionals –el New York Herald, transsumpte del New York Times– front a la televisió fems (quant d’Évole, Pablo Motos, Ana Rosa, Ferreras, Risto Mejide…)? ¿Quant de Bill Gates, Mark Zuckerberg, Elon Musk, Jeff Bezos o Tim Cook, per no parlar de Peter Thiel (fundador de PayPal i un dels primers accionistes de Facebook i gran ‘donant’ trumpista), presentant Silicon Valley com el recurs que ens traurà de tot aquest món lleig amb el seu Metavers Facebookià? I ¿quant d’Edward Snowden, Julian Assange o Chelsea Manning; no ens recorden als dos astrònoms ridiculitzats i quasi convertits en enemics per cantar les veritats?
No hi ha sortida. Tanmateix quan els mega-rics i els mega-polítics de la Terra, a la pel·lícula de la qual parlam, arriben a un altre planeta escapant de la destrucció, són devorats per dinosaures multicolors. Paràbola sarcàstica de la nostra pobra realitat.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Trump y Ayuso son necesarios porque la izquierda necesita echar las culpas a alguien, sobre todo para tapar sus vergüenzas ante los desvaríos políticos de Biden y Colau. Si no puedes presumir de lo que haces, métete con el contrario, la estrategia de la izquierda española desde 1873.