No hi ha vila com Ciutat / ni parròquia com la Seu / ni capellà com el bisbe / ni barca com es Correu».
Cau a les meves mans el llibre Façanes de botigues Palma, de Jaume Gual. Façanes d’òptiques, botigues de queviures, perfumeries, lleteries amb l’aire de ciutat marcida. Prop de llibres sobre les murades, l’urbanisme, en Gaspar Valero i la seva saga ciutadana. Prop del prestatge dels fotògrafs: Robert Doisneau, Ansel Adams, Henri Cartier-Bresson, Juan Pons Frau, Toni Catany...
La Palma d’un temps. Vaig néixer a Palma, però els meus pares provenen de la ruralia, del Pla de Mallorca, de Sant Joan. Es compraren una casa a Ciutat quan es casaren i ma mare em tengué a Palma, vull dir que em va parir a Ciutat. Vaig néixer a la clínica de Santa Madrona, depenent de la Caixa de Pensions, que estava situada al passeig Marítim, a veïnat del que avui és l’hotel Bellver. Ma mare amb això va ser moderna, l’usual era tenir els fills a casa amb l’ajuda de la comare. Tenc present la gran terrassa de davant, les barques, la badia de Palma i una gavina, no sé si sempre la mateixa, que estava damunt una fusta que sobresortia de la mar. Me batiaren a l’església de Son Armadans, Santa Tereseta del Nin Jesús; a l’esplanada de davant, ara els joves hi fan botellot, s’hi troben els vespres i beuen i escolten música.
Per tant, som un de tants empeltats de la Mallorca interior, anava a escriure de la Mallorca Profunda, i el meu genius locii queda –corasón partío– entre els paisatges del Pla, els camps de blat, els turons amb pinars, les garrigues, els pobles petits i els carrers i places de Ciutat, entre l’eixample on vaig viure de nin i la Palma antiga, l’escenari dels passejos i les celebracions de la Ciutat i les voreres de mar de Palma. Vaig aprendre a nedar als banys de la minicaleta de Can Barberà, el tio Mateu hi vivia prop, encara hi havia banys per als homes i per a les dones, amb unes cordes per aferrar-se fins que mon pare m’amollà i en digué: «rema amb els peus i amb les mans...» allà i així vaig aprendre a surar dins l’aigua neta encara que s’embrutà ferm, tancada l’escorrentia pel que seria després el Club de Mar. A poc a poc se’m construí la meva part de consciència urbana, articulada entre aquests barris i els del voltant de l’Institut Ramon Llull (sa Riera, el canòdrom, el cementeri...) que vaig eixamplar de manera pausada.
La meva fugida a Barcelona a estudiar em posà en contacte amb una ciutat de bon de veres, no era com Palma, la Ciutat Esvaïda. I mira per on, estudiant de Geografia, vaig passar a observar Palma amb un altre ull, el d’urbanista inexpert. La plaça de la Llonja és sens dubte el meu panoptikon urbà, és on visc, és on he passat alegries i tristors durant els meus quaranta darrers anys. La meva peripècia urbana o palmesana, no hi és de més. I faig la lectura personal de la meva ciutat: vaig néixer al passeig marítim, vaig viure prop del pont del tren, vaig tenir estudi al puig de sant Pere, al casalot de can Canals amb la penya de hippies, al carrer del Jardí, a la font de la Vila i, ara, a la plaça de la Llonja, on hi hem educat els nostres fills amb la devoció a la nostra ciutat. El fet d’haver pasturat per Palma des de fa anys em fa conèixer també moltes intrahistòries. De la Pajarería Arnàiz i el tio Cipriano Arnàiz del meu amic Pere; de la papereria de Can Bibiloni, els néts anaren a Mata de Jonc; de l’«Òptica Soler, p’er veure-hi bé» o de Llibres Mallorca –quan era al carrer del Call, com la mostra la foto del llibre d’en Gual–, amb en Bernat Homar, al cel sia, sempre tan atent i disposat a la conversa, envoltats de llibres... Ja no hi són.
«L’espai es fon, ben igual que l’arena ens fuig d’entre els dits. El temps el se’n du i no deixa més que bocins sense forma... Escriure és tractar meticulosament de retenir alguna cosa, de fer que alguna part de tot això sobrevisqui: arrabassar alguns bocins precisos al buit que es forma, deixar en alguna part un solc, una petjada, una marca o un parell de senyes», segons Georges Perec.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
No sé si escriure aquí serveix de res, com si fos cridar a la mar en un penya-segat, però sí, company de generació i de nostàlgies: totes les ciutats han canviat, però la nostra ha girat el rumb i ha esdevingut una altra cosa totalment diferent a la que coneguérem. D'una ciutat que aglomerava tota casta d'oficis i professions, que s'arrelava en història, cultura i costums comunes, a una dominada per la servitud al turisme, amb gents amb poca cosa en comú. La nostàlgia té la seva part dolenta, perquè el seu objecte no existeix, i no disposarem de temps per saber que ocorrerà amb aquest monstre híbrid actual de societat. És clar que totes les teories dels sociòlegs dels segles XIX i XX no serveixen per pronosticar el futur d'aquesta ciutat, ni tan sols per fer-ne una anàlisi propera a la seva realitat actual. Confiem en els humanistes dels s. XV i XVI i pensem que l'ésser humà serà capaç de crear una nova societat i una nova ciutat que estimarà el seu passat, servant l'illa i la seva cultura.