0

Joan Miró sota el franquisme (Galàxia Gutenberg), del periodista Josep Massot (Palma, 1956), és un llibre excel·lent i important. Val la pena que es llegeixi i se’n parli. Jo com a mínim li dedicaré dos articles, aquí i allà. Tot i que Miró té molta bibliografia, Massot ha aconseguit que els seus dos llibres sobre el pintor català, aquest i la biografia L’home que parlava amb els arbres (també a Galàxia Gutenberg), siguin ineludibles. La imatge global que donen de Miró és la d’un home obsessiu, ambiciós, genial, valent, exemplar. I lliure.

En el desert de la postguerra mundial, va saber esmunyir-se del franquisme, que el volia captar, i del Partit Comunista, que també el volia usar. Miró no tenia simpaties ni per l’anarquisme ni pel comunisme, sinó per l’esquerra catalanista. La catalanitat i la llibertat varen ser sempre les seves dues brúixoles. Per això sempre que podia deia coses com: «Jo soc català. La resta d’Espanya m’és tan estranya com, per exemple, Holanda». I per això, també, recalcava com d’important era per a ell «la solitud», «el camí solitari». El seu antifranquisme, alhora raonat i visceral, ideològic, ètic i íntim, feia que detestàs Salvador Dalí i Josep Pla. Massot conta que Miró, un bon lector que va col·laborar amb molts escriptors, no tenia cap títol planià a la seva biblioteca. Un dia que Baltasar Porcel el va anar a veure a ca seva acompanyat de l’autor d’El quadern gris, Miró es va negar a obrir-los.

Radical i prometeic, Miró també vivia preocupat perquè sa mare no entenia ni valorava la seva obra, per això demanava a amics seus que l’elogiassin davant d’ella. És un detallet que demostra que era un bon home. Sobretot, però, era un artista fort, voraç, imaginatiu, únic. I ell ho sabia. Ni tan sols quan gairebé ningú entenia el que feia i molts se’n reien, ell no va dubtar mai de la vàlua de la seva aventura, de l’envergadura i la fondària de la seva proposta.

Picasso va ser dels primers que es va adonar del seu geni, fins al punt que considerava que només Miró i Klee «havien creat un món de signes plàstics comparable al seu», diu Massot. El llibre deixa clar que Miró va crear tota la vida guiat per una ambició divina i diabòlica. Va ser un treballador infatigable, i estava convençut que «cal ser audaç sempre», i que «és igual si després la cosa no surt bé». A ell, la cosa li va sortir extraordinària.