La desigualtat

Sí, contestaran, sempre ha estat així. L’important és que l’ascensor social funcioni, reblarà el clau un liberal. Tanmateix, el filòsof francès mantenia que la causa s’havia de cercar en els abusos que es fan a l’ombra de la sacrosanta propietat privada i de l’apropiació de les riqueses del món en benefici d’una minoria. I açò que llavors la desigualtat social era més reduïda que no ara; la bretxa avui és més escandalosa i no para de créixer, fins i tot a l’interior dels mateixos estats. Així a EEUU el 6 % de la població mundial acapara, via consum, la tercera part de tot l’ingrès del planeta. El 90 % de la riquesa neta mundial es concentra a Estats Units, Europa, el Japó i Austràlia. El dogma neoliberal predica que la creació de desigualtats és condició indispensable per al progrés. El seu cinisme, però, és monstruós si consideram dins el mateix sistema l’existència de mecanismes per cobrir les necessitats bàsiques de la població mundial.

Juan Torres López (Economía para no dejarse engañar por los economistas) desmunta la fal·làcia dels qui diuen que la manca de diners no permet acabar amb l’obscenitat immoral de la pobresa. Diu el catedràtic de la Universitat de Sevilla que amb una taxa de 17 cèntims per cada 100 dòlars transaccionats (el volum de transaccions financeres anuals al món ateny 14.937 bilions de dòlars) s’obtindrien els 25’3 bilions de dòlars que recapten els governs via impostos, multes i altres fonts d’ingressos. Amb una taxa del 0’002% es posaria fi a la gana que mata 25.000 persones cada dia; amb 11 cèntims se sufragarien les despeses ocasionades per la pandèmia... No hi ha recursos per establir uns mínims igualitaris que satisfacin les necessitats més bàsiques? El que no hi hauria d’haver és una política claudicant davant la cobdícia dels ‘esquenagirats’ al patiment dels altres.