Llorenç CapellàPalma07/01/22 3:59
TW
9

La nit de dia trenta-u no vaig poder llegir ni un sol missatge en el cel, la boira m’ho impedia. Des del balcó de casa veia la claror difusa dels fanals del carrer i la copa d’un fasser de branques feixugues, il·luminades per una serp de bombetes enroscades en el tronc. La boira és un mal averany, encomana pessimisme a dojo. Apunteu: la COVID, el cost de vida a l’alça, la sospita que mai no arribarem a Ítaca ni canviant el caminar pel córrer. Hi ha interrogants que mai no obtindran resposta. De la mateixa manera que mai no resoldrem el misteri de la Santíssima Trinitat, tampoc podrem saber per què les diferents cadenes de televisió obliguen els presentadors de la gala de cap d’any a dir banalitats a rompre; a xisclar, en comptes de riure, com aviram de corral que ha vist la fura; i a moure’s compulsivament com si portessin un fotimer de formigues en els mitjons. Entre altres obvietats, s’entesten a fer-nos saber la manera adient de menjar-nos el raïm, com si no tinguéssim clar que els grans s’empassen un darrere l’altre. Què en diria Miquel dels Sants Oliver, d’aquestes celebracions esbojarrades, grotesques...?

No puc deixar de pensar en un article seu, La última noche del siglo XIX, farcit de bellesa, de raonament serè. A l’antípoda, no cal dir-ho, del menú de xerrameca vana que ens ofereix la televisió. En fi...! Sembla que el costum de sintonitzar la ingesta de raïm amb les dotze campanades que anuncien l’any nou, prové del Madrid de començaments dels segle passat. A la nostra terra no va arrelar en dos dies. La revista Sàpiens ens fa notar que en el Costumari d’Amades, publicat entre 1952 i 1956, no n’hi ha cap referència. A Mallorca va posar-se de moda la dècada següent. Va ésser cosa de les classes mitjanes, dels panesillos. «Farem las uvas», així ho deien. Els anys seixanta foren l’apoteosi de la desmemòria, de la grisor intel·lectual. No cal insistir-hi, tot plegat era una de les conseqüències més evidents de l’escola franquista. Pretenien, els Caralsoles, que no ens reconeguéssim com a entitat històrica i cultural. Cal dir que no se’n sortiren, trobaren barra de cap. Tanmateix, Ítaca ens queda lluny. Més enllà de l’horitzó, potser. La boira és una sibil·la, ens alerta. Lluny ben lluny...? I tant!

També lluny de tots els somnis. Ho sap tothom i és profecia: la corretja de transmissió social del mallorquinisme cultural és el regionalisme, de manera que la Mallorca política en fa bandera i cerca acomodament en l’autonomisme. Fet i fet, la societat civil d’esperit més solidari no li exigeix ni això. El dia de Nadal els amics del Sàhara varen concentrar-se a Cort rere una pancarta que clamava per la llibertat dels presos polítics sahrauís. Cap menció als polítics catalans exiliats. Ni a Valtònyc, que l’endemà havia de saber si seria extradit. Recordem El voltor de Miramar: «No és bo per esser lliure qui a servitud s’avesa». És cert. Però, ai las!, no en fem proclama. Tots estem temptats d’entrar-hi, a la gàbia. Joan Alcover feia part de l’aparell judicial que, d’exemplar (encara que les sentències d’aleshores s’ajustessin «al exacto complimiento de la ley»), en tenia ben poc. Què en diria Joan Alcover de Valtònyc, cas de viure ara...? Aplaudiria l’euroordre emesa pel Tribunal Suprem...? Chi lo sa! La consciència dels altres és mala de veure. Tant o més que el fasser entre la boira.