Mallorca, quina hora és?

En algun arxiu deuen estar, condormides, instantànies de la vida ciutadana que recullen aquesta escena: algú ha demanat l’hora a algú altre, i aquest consulta el rellotge. Era d’allò més habitual que unes persones demanassin l’hora a unes altres, ja que no tothom tenia rellotge; i, encara que en tenguessis, potser era aconsellable que el reservassis per als diumenges i festes de guardar. El rellotge com a complement de vestuari. Recordareu que a Bearn, un pagès llogat a la possessió assegura que donaria un braç a canvi d’un rellotge.

Abans de demanar l’hora, havies d’assegurar-te que la persona a la qual et volies adreçar duia rellotge. L’havies examinada durant un brevíssim instant per saber si semblava amable o si passejava males puces. No sempre l’encertaves. Hi havia –ja aleshores: sempre n’hi ha hagut– persones de mala ànima que no et contestaven, que de fet negaven la teva existència. És igual: des de darrere el cantó es veia el rellotge de Cort o el de Correus. Passava que no sempre el rellotge del teu informador anava a l’hora oficial. Si necessitaves una informació precisa, la demanaves a tres persones i feies la mitja. Existia la seguretat que aquest mètode et proporcionava la informació infal·lible. El cas era estar sempre ben situat en el temps, no podies fer ni un minut tard enlloc, sovint t’hi anava la feina o l’atenció mèdica.

Capgirat el món i sobrecarregats d’informació horària, ara hem perdut el sentit del temps. Els rellotges són signes externs de poder, com s’anunciava el Dogde a darreries dels 60. Així, anar al minut és ara una obligació sense objectiu definit, més enllà de causar l’estrès preceptiu per viure en societat. Bé, res, bon any.