Guillem Frontera20/12/21 3:59
TW
11

L’escriptora Eva Piquer entrevistava dies enrere (Catorze.cat) l’escriptora Sílvia Bel, i aquesta deixava anar una observació atrevida –tanta sort que encara queden persones atrevides a la nostra cultura-: «Som un país àvid de cultura. Tenim l’essencial: una gent amb ganes d’oferir cultura i una gent que sent la necessitat que hi hagi oferta». I afegia: «A veure si entenem d’una vegada que un país sense cultura és una selva». D’aquella entrevista en vaig agrair sobretot el caràcter estimulant –d’aquí la cita. Potser la selva no és la imatge adequada –suggereix fertilitat, abundància, energia, una gran potestat per damunt de quasi totes les coses.

Així i tot, com m’agradaria de compartir la seva visió. És clar que nosaltres formam una capa diferenciada en el conjunt del territori. Per ventura és la vivència illenca, la més immediata i freqüent de servidor, m’indueix a rebaixar la vitalitat cultural del país. La descripció de Sílvia Bel encaixa en l’experiència d’uns dies a Barcelona, on se sent ininterrompudament la remor cultural del país, amb la seva vigorosa harmonia i els seus desafinaments. Però aquesta remor se centra a la capital, diria que ni tan sols a tota l’àrea metropolitana. Extramurs, la música no té continuïtat i rarament assoleix un moment digne del conjunt. Vilafranca del Penedès, El Masnou o Roses deuen tenir un altre punt de vista. Ara penseu unes illes com les nostres. O penseu en Sant Josep (Eivissa). No és que «el poble», les persones censades en aquests territoris, no es manifestin «àvides de cultura» i que entre aquestes persones no n’hi hagi un nombre significatiu amb «ganes d’oferir cultura». Però res de particular, d’altra banda, venint d’on venim. Així i tot, hauríem de començar a entendre que la ciclòpia força cultural de París no ofega la cultura de, posem per cas, Châteauroux.

I tanmateix, primer hauríem de posar-nos una mica d’acord sobre la qüestió que plantejava la protagonista de El museo de la rendición incondicional, Dubravka Ugresic, que, durant el seu exili a Berlín, envestia tothom amb la pregunta «Què és la cultura?» No va obtenir resposta d’intel·lectuals ni artistes ni polítics. Només del carter, que li va contestar: «La cultura? La mateixa paraula ho diu».