Llorenç CapellàPalma17/12/21 3:59
TW
7

Joan i Catalina tenen un fill de sis anys, li diuen Pau. Posem que per qüestions de feina deixen Mallorca per viure on ara en diuen «la España vaciada» i que, tot i el títol de nou encuny, no deixa d’ésser l’Espanya de sempre. La de Los santos inocentes de Delibes/Camus, la de Campos de Castilla, de Machado, tot i que el poeta massa sovint confon la misèria amb l’espiritualitat, la de Tierra mal bautizada, de Jesús Torbado, etcètera. A partir del llibre de Sergio del Molino, La España vacía, viaje por un país que nunca fue (Turner, 2016), ha sorgit una plataforma electoral i ja veurem què passa. És, la plataforma, un dir prou a la marginació que quaranta anys de democràcia no han resolt. Tanmateix, la desertització d’aquestes comarques no comença amb Franco. Hem de recordar Las Hurdes d’Alfonso XIII, la pel·lícula de Buñuel...?

Allò que va fer el franquisme va ésser dissimular-ne la misèria, alhora que potenciava el sentit èpic i místic que de sempre li atorga l’espanyolisme, de manera que varen ésser conegudes, més que per l’abandó històric que han patit, per la terra dels guerrers i dels frares, de l’espasa i de la creu, i d’altres símbols patrioters fermament units a la llengua castellana. Aquest filtre –llengua, creu, espasa i, en definitiva, pàtria– ha calat molt profundament en el subconscient col·lectiu. Però tornem enrere. Posem que Joan, Catalina i Pau van a viure a Àvila. Naturalment, el nen va a escola. I no té problemes d’integració. Joan i Catalina tenen clar que el petit ha de conèixer la llengua del poble d’acollida. Això no obstant, en assabentar-se que a l’escola El Turó del Drac, de Canet, uns pares han exigit que el seu fill, de l’edat d’en Pau, sigui educat en llengua castellana, pensaren, i amb raó, que tant va d’aquí allà com d’allà aquí. Un espanyol del morro fort com és Unamuno clama en un sonet que «la sangre de mi espíritu es mi lengua». Clar com l’aigua. Amb una afirmació d’aquest pes, no pot haver-hi jutge que no dictamini que, si els pares del nen ho exigeixen, el 25 % de l’ensenyament ha d’ésser en català. Encara que sigui a una escola del mateix cor d’Espanya. Joan i Catalina, amb Canet de referent, cobraren un coratge de no dir. Ben segur que si l’escola fa el desentès, argumentaren, els mitjans de comunicació, la dreta sarsuelera i fins i tot la intel·lectualitat pro-Sàhara i pro-Maduro, no dubtaran a comparar la situació discriminatòria que pateix Pau amb la de Ruby Bridges, aquella nena afroamericana que va haver d’ésser protegida per policies com a canteranos a una escola de blancs de l’Amèrica més obtusa.

De manera que es disposen a posar fil a l’agulla: acudiran al jutjat, proclamaran públicament la marginació del nen, s’entrevistaran amb la flor i nata de la política i, si cal, amb Carlos Herrera. En fi...! Posem que facin aquestes gestions i que únicament recullin menyspreus a cabassos. El bilingüisme, «la lengua común», «que os den» i que si naps, que si cols...! Aleshores comprendran que digui el que digui la Constitució referent a drets i igualtats, nosaltres, els catalanoparlants, ho tenim pelut. Fem part d’una cultura colonitzada, d’un poble sotmès. Posem que Joan i Catalina ho havien sentit a dir, però no s’ho acabaven de creure. Doncs mireu, ho hauran tocat amb les mans. Cada dia s’aprenen coses noves.