¿Què se n’ha fet, d’aquells sindicats?

El contractes temporals, a les nostres illes, són el 27 %, superiors a la mitjana de l’Estat. Cal atribuir-ho a l’aclaparadora preponderància del sector serveis en la economia de l’arxipèlag. Aquest fet es repeteix seguit-seguit, com si respongués a la força d’un destí incorregible. Però, i la il·legalitat de ‘gairebé tots els contractes temporals’? No s’acaba de descobrir aquesta setmana: pel que es veu, és una ferida coneguda i reconeguda de fa temps, però a la qual no s’anima ningú a posar remei. I no serà per manca d’institucions, d’organismes, d’estudis socials o de sindicats. Però sembla que la regulació d’aquest mercat laboral (que sona tant a mercat d’esclaus) no ha instigat els moviments necessaris en aquests sindicats, en les patronals o en la conselleria del ram. I, com és ben sabut, no hi ha grups suficients de persones joves disposades a fer prevaler la justícia per damunt de la llei: potser no és un mal, però n’és un símptoma preocupant.

Què es pot fer en aquests casos i en un país més propens a conservar el poc que té que no a reclamar vigorosament el que li pertoca? La PIMEM ho té més o menys clar: continuat fent els ulls grossos –per què hauríem d’esperar canvis radicals, si així és com s’ha funcionat des dels anys vuitantes? De tota manera, suggereix campanyes de conscienciació adreçades a l’empresariat. De premi Nobel. La CAEB opina que ara no és el moment.

El més grandiós de tot plegat és que les lleis dictades al respecte no preveuen sancions. Són, i els fets ho confirmen, paper banyat. El paper banyat ensenya la ciutadania a menystenir la llei.
Però perdonau que insisteixi: on són els sindicats obrers? Què se n’ha fet? La memòria ens el presenta com una força irrefrenable que canalitzava el que Jaume Pomar en deia tota la ira dels justos.