La sortida de les darreres forces americanes de Saigon davant l’entrada de les forces comunistes de Vietcong no va tenir l’efecte devastador per als Estats Units que el que va tenir la sortida del darrer helicòpter de Kabul. Visualitzava la desfeta d’una superpotència a mans d’una guerrilla fonamentalista de menys de vuitanta-mil homes. Quatre presidents americans han hagut de mal gestionar aquesta guerra, amb la malifeta de Trump signant la pau amb els talibans a Doha. Només l’eliminació de Bin Laden en temps d’Obama va tenir un valor simbòlic per als americans, que va quedar en res després de la sortida americana de Kabul. Anaren a Afganistan cercant Al-Qaida i Al-Qaida ja no hi era. ‘Cau Kabul, cau l’imperi’ titulava un diari i Lluís Bassets etiquetava el cas com el major fracàs geopolític d’ençà la guerra freda.
La tendència de la substitució dels Estats Units com a gendarme de la política internacional que ja s’anunciava per part de Xina, i també de Rússia, es va visualitzar amb la caiguda de Kabul, als pocs mesos de la nova presidència de Joe Biden. Som davant la construcció d’un nou ordre mundial resultat del fracàs de les propostes neoliberals d’instaurar, per la força, un món a semblança de Nordamèrica i, per altra part, som davant de l’enorme eficàcia del régim comunista-capitalista que la Xina ha instaurat. La suposada imposició de la democràcia per la força de les armes, sobretot a l’Orient mitjà, ha marcat la política exterior mundial en els darrers anys. Som ara en una etapa de desplaçament accelerat del poder cap a Àsia, que ja es va visualitzar amb les diferents maneres d’afrontar la COVID-19 i, sobretot, en la divisió interna que es veu en els Estats Units, producte de tot l’anterior i de la caòtica gestió de l’era Trump. John Carlin es plantejava si és possible una guerra civil al Estats Units, o sinó, el terrorisme interior o una violència armada capaç de desestabilitzar el país.
Malgrat tots els jutges declarassin la netedat de la victòria de Biden sobre Trump, ha continuat el trumpisme social. Es demanava el Finacial Times: «És Amèrica, com l’Alemania dels anys vint, una democràcia en declivi terminal?» Mentre a Xina, Xi Jinping s’està convertint en un nou Mao governant amb seguretat dictatorial. L’escenari deixat per la COVID a nivell geopolític no ha estat la socialdemocràcia ni la col·laboració internacional sinó l’antagonisme i la competència, sobretot entre els grans poders, i una resurrecció dels interessos populistes. Adam Tooze creu que la COVID ha obert un horitzó militar, nacionalista i amenaçador. A això hi hem d’afegir aquest sentiment internacional de que els Estats Units han deixat els seus aliats tots sols, a defensar-se per ells mateixos, i han fet conscients a tothom de que en les seves intervencions deixen les coses pitjor de com les han trobades, sobretot pel dany a la població civil i a les infraestructures dels països on han intervingut. Malgrat tot això hom creu que les notícies sobre la fi de l’imperi són precipitades i que Afganistan obligarà als Estats Units a virar per sostenir la seva hegemonia. No se sap molt bé com.
Els estrategs de Washington donen per fet que ha començat una segona guerra freda, tal vegada sense enfrontament directe entre potències. El fet és, però, que Xina i Estats Units competiran, quan pareix que haurien de col·laborar sobretot en casos tan greus com l’encalentiment global o la salut mundial, malgrat la COVID i la reunió de Glasgow assenyalin el contrari. Però ¿Què faran si augmenten els atacs cibernètics mundials o el sistema financer es desestabilitza, o els moviments migratoris progressen indefinidament, o les grans companyies tecnològiques augmenten immensament el seu poder? Per Moisés Naím no hi ha resposta sinó que la solució es manifesta en una pregunta: ¿Podran Xina i els Estats Units manejar adequadament la seva relació en el futur? Un 89 % dels americans veuen la Xina com un país competidor o enemic. El conflicte està servit.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.