Pere Antoni PonsPalma04/12/21 3:59
TW
0

La principal mancança de l’argumentari anticapitalista és que sovint atribueix al sistema capitalista unes injustícies i uns defectes que en realitat formen part de la condició humana. El racisme és capitalista? Que ho expliquin als xuetes mallorquins de fa tres segles. L’esclavisme és capitalista? Que ho expliquin als esclaus de l’Antic Egipte. El masclisme és capitalista? Que ho expliquin a aquella jove francesa o castellana amb qui el senyor feudal de torn va exercir el dret de cuixa una nit del 1219 o del 1375. ¿Podem deduir, per tant, que el capitalisme és innocent? Naturalment que no. Quan funciona malament, i potser cada vegada funciona pitjor, el capitalisme exacerba les pitjors tares de la condició humana. L’egoisme i la cobdícia desenfrenada, per exemple.

Hi pensava llegint el nou llibre de Patrick Radden Keefe, L’imperi del dolor, publicat per Periscopi en traducció de Ricard Gil. Radden Keefe, autor d’aquella obra mestra del periodisme narratiu titulada No diguis res, reconstrueix en aquesta ocasió la història de la família Sackler, que varen prosperar dins la indústria farmacèutica i que, al llarg dels darrers quaranta anys, han acumulat una descomunal fortuna produint i promocionant l’OxyContin, un analgèsic amb una potent base opiàcia que ha provocat una epidèmia d’addiccions i de sobredosis mortals arreu dels EUA.

La taca negra dels Sackler és que sabien que l’OxyContin era terriblement addictiu i perillós per a la salut, però s’han passat dècades negant-ho, dient el contrari, corrompent institucions públiques i privades i carregant la culpa en les víctimes (si t’hi enganxes, és perquè eres un ionqui en potència), i tot per continuar explotant el negoci i engreixant una fortuna de milers de milions de dòlars. Durant dècades, els Sackler blanquejaren la seva fortuna ensangonada fent generoses donacions a museus i institucions culturals d’arreu del món. Confiaven que la imatge de dinastia de filantrops prevaldria per damunt de la imatge de dinastia de criminals de coll blanc, però són molts els que s’han organitzat contra la seva bàrbara cobdícia i, a nivell de prestigi públic, per sort els Sackler no s’han sortit amb la seva. Per cert, vet aquí un defecte horrorosament propi del capitalisme: fer pagar als criminals rics i poderosos les seves malifetes només en termes d’imatge, no penalment, no econòmicament.