Llorenç CapellàPalma26/11/21 3:59
TW
1

Maria Cunill és una dona guapa. Ara, ja velleta, la mirada li desprèn la lluminositat de la bona gent. Encara no havia nascut quan son pare, Joan Cunill, va ésser assassinat a les proximitats del penal del Puerto de Santa María l’octubre de 1936. La insurrecció militar va triomfar a Cadis sense gaire esforç. Tanmateix, les tretes de matinada començaren immediatament. Joan Cunill va ésser detingut el diumenge 20 de juliol. Potser simpatitzava amb l’anarquisme...? Les causes de la detenció són incertes. Joan Cunill residia a Cadis des del 1921. Treballava a la pastisseria Viena. Tot i això, més endavant, va canviar d’ofici. S’havia casat a Chiclana amb Catalina Aragón, i decidiren fer-se càrrec del bar La Diana. En produir-se la insurrecció militar, tenien quatre criatures i n’esperaven una altra. Aquesta darrera, María Luisa de nom, naixeria a Palma. Després de l’assassinat de Joan Cunill, la seva vídua i les quatre filles viatjaren a Mallorca on un germà d’ell, Miquel, les ajudaria a sobreviure. Fugien del dol i de la misèria. Però el dol i la misèria viatjarien amb elles. La mare, després del part, va alletar un infant d’altri i Marieta, la petita, va passar a viure amb una cunyada, la tia Catalina, que la mantindria en règim d’adopció. En el primer volum de Dones republicanes, de Margalida Capellà, hi ha una fotografia d’una Catalina Aragón envellida prematurament i amb la tragèdia més infinita que li entela les fesomies.

A l’entrevista que Margalida Capellà fa a Maria Cunill, aquesta li conta com la tia Catalina, cada matí, després de rentar-la i pentinar-la l’asseia a la porta de casa perquè veiés passar el tramvia del Pont d’Inca que agafava la mare per anar a fer jornals a Palma. A través de la finestreta tenien temps de veure’s un instant. Catalina Aragón viatjaria amb les altres filles novament a Chiclana, on moriria de tuberculosi. La petita Maria quedava a Mallorca, separada de la gent que s’estimava. Cada vegada que a Mallorca s’obre una fossa i se n’identifiquen les restes, no puc deixar de dir-me que Maria –la petita Maria, la padrina de mirada lluminosa– no pot viure amb l’esperança que siguin les del seu pare. Aquests dies hi he pensat més que mai en saber que el Govern espanyol vol suprimir els títols nobiliaris que Franco va concedir a molts dels seus generals, un dels quals va correspondre al general Varela. Varela, comte...? Sant Déu, quina vulgaritat...!

Varela és el primer responsable dels assassinats comesos pels revoltats a la comarca de Cadis, encara que Pemán el considerés un salvador. De manera que, a suggeriment d’ell, del Pemán poeta i feixista, els anys quaranta obligaren els gaditans, sota amenaça, a contribuir a una subscripció encaminada a regalar un casalici al general colpista. Ara, l’Ajuntament de la ciutat pretén recuperar-lo, però la seva filla, Casilda, primera esposa de Paco de Lucía, no hi està d’acord. I una història duu a l’altra, és inevitable. Mentre Casilda Varela proclama els seus drets vitalicis sobre una propietat que regalima sang (i li són respectats!), no puc deixar de pensar en Maria Cunill. En la Maria Cunill del desemparament, del plor, de l’enyorança. En la nena, ja velleta, a qui la senyora marquesa de Varela de San Fernando acaba de ferir, encara que sigui indirectament, en la seva dignitat malmesa.