E l poeta és la veu de la profunditat, és la interpretació del ser i del obrar, és el profeta voluntari que sense encàrrec s’atribueix a ell mateix el clam de la transcendència. Això, i molt més, és el poeta que va veure néixer Pollença el 10 de març de 1854.
Costa i Llobera és el poeta que vaig redescobrir quan em vaig acostar a ell amb més atenció. Per entrar dins el seu univers poètic, vaig repassar els calorosos versos d’Adorant: «Déu és aquí, fugiu ombres de vida davant Aquell qui és». Ressonància de Moisès esglaiat davant Yahvé. Només hi ha un ‘Ser’; tot el demés són derivacions, gotes d’existència que es dilueixen i esfumen dins la nebulosa de la contingència.
«Obriu-me el fons d’abatiment sens mida, abismes del no-res». El poeta no es conforma en fer-se llàstima de si mateix, víctima del desconhort, sinó que vol que s’esfondri aquesta angúnia de desencant i limitacions, pròpies de la criatura, i que s’esclafi i es desintegri i es perdi convertida en pols indesxifrable dins l’abisme del no-res. El nihilisme pur i esperançat és sa i fecund si el rega la llum de la fe… El poeta i místic moria el 16 d’octubre de 1922.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.