TW
3

El protagonisme judicial en la vida política espanyola és exorbitant. Malsà. I en comptes de servir com a contrapès al poder, al servei de la democràcia i els drets ciutadans, és just al contrari. El PP ha trobat una mina blocant la renovació del CGPJ i així mantenir-lo indefinidament amb una composició afí. A ells, i a Vox. Han decidit no complir la Constitució fins que no s’apliqui com a ells els convé. Curiosa doctrina constitucionalista. Oportuníssima. Demolidora per a l’escàs crèdit del sistema.

Se suposava que si s’exigeix majoria qualificada per a certs nomenaments, és per forçar que els elegits ho siguin per consens. Però el (bi-)partidisme ho ha convertit en un pur repartiment per quotes: els «teus» i els «meus», corretges de transmissió, vincles de favors. La troballa del bloqueig indefinit saboteja fins i tot l’escarransit ‘tornisme’ entre els dos partits del règim. El sainet del TC és especialment trist. Tractant-se de l’àrbitre competencial, Kelsen dissenyà un model en el que els Estats federats co-participen en els nomenaments, però a Espanya tots els membres els elegeix l’Estat (ara una gelosa exclusiva PP-PSOE).

La deriva centralista del TC és clamorosa, i, des de la persecució al procés català, s’ha embalat. Si ensuma un pedaç de tela independentista, s’hi llança a la cacera, sord als recordatoris democràtics, elementals, que fan els tribunals europeus, o Nacions Unides, o el Consell d’Europa. El seu concert amb les tesis del Suprem l’arrossega al desprestigi i el ridícul internacional. El Tribunal d’emparament dels drets civils i polítics trasmudat en tribunal de la Inquisició. Mentrestant, el Tribunal de Cuentas, tan inoperant davant els casos de corrupció, s’acarnissa en el linxament econòmic dels convocants de referèndums. Les noves ‘composicions’.

Diu la Constitució que la justícia emana del poble. Una emanació etèria, volàtil, una fragància. I que s’administra en nom del Rei. D’un Rei que no respon davant la llei ni la justícia. Flaca legitimació. El pacte del 78 el blinda amb la clàssica fórmula d’Ulpià, tan cara a Castella: princeps legibus solutus est, que l’Estat aplica amb tot el rigor (és una manera de dir).