Molts d’anys!

Amb la mateixa puntualitat preliminar a l’estiu que l’article sobre el renou, i en altres moments el del crim dels toros i el que reclama el vot digital, i amb iguals entusiasme i ineficàcia, per descomptat, heus aquí l’article anual sobre el Nadal. Avançat, sí, com únic mèrit, perquè ja fa temps que em vaig proposar atenció al primer signe, cada any, d’aquestes festes, normalment en forma d’espot a la televisió o d’avís d’alguna novetat tronada o estrambòtica o friqui o quelcom pitjor, i enguany va ser setmanes enrere quan vaig veure a una petita ciutat francesa un vetust cotxe familiar ple a vessar de prospectes nadalencs d’un gran supermercat. El Nadal és aquí, doncs, puntual perquè no depèn de cap administració i buit com el pati de l’escola durant les classes, carregat d’excessos i defectes i proves de tota mena. Tot seguint el bíblic «Mane, thecel, phares», i ja és això perquè l’origen li dóna un xic d’autoritat i al mateix temps permet totes les interpretacions possibles, i sigui com sigui que s’escrigui i tradueixi, la cosa és recordar que hem estat «pesats, comptats i examinats» i la comèdia acabarà aviat. Les traduccions canòniques inclouen algun esment a un final fatal, en el sentit d’ineludible, i calamitós, però no cal recordar-ho: si deixes passar prou temps, sempre arriba la catàstrofe.