Truc o tracte. De coalicions

Un partit no és un ateneu; el seu objectiu, el seu sentit, és procurar que es duguin a terme determinades polítiques. No confondre amb gestionar, ni amb cenyir-se a unes àrees. Fer-ho des d’un govern de coalició, sobretot amb un lideratge extern, comporta servituds, clar, com tantes altres circumstàncies i checks and balances en l’exercici del poder.

El sistema institucional, que ignora-desconfia dels partits, promou presidències fortes que hegemonitzen poder i protagonisme. Si el resultat són socis insignificants, s’esvairan; perquè mantenir la pròpia personalitat i fer-la visible és condició d’existència en democràcia: que la ciutadania (re-)conegui el projecte, sa aportació, sa utilitat, i l’identifiqui amb unes sigles. I un lideratge. Per altra banda, l’electorat castiga la inestabilitat, que és mannà per a l’oposició.

Coalició ve de coaligare, on co- vol dir junts, i alere créixer, alimentar-se: «créixer junts». No és fàcil en el marc competitiu de la política. Sovint els objectius de cadascú no són complementaris sinó alternatius (espanyolisme/sobiranisme, desenvolupisme/ecologisme, establishment/transformació). Naturalment els acords s’assenten en coincidències, i no és la menor evitar que el poder l’ocupin els qui plantegen polítiques diametralment contràries, més quan ens referim a l’extrema-dreta, amb el que ens n’ha ensenyat la història.

Tot un repte trobar l’equilibri just, simbiòtic, intel·ligent, empàtic, amb mecanismes de resolució de conflictes que no passin per un silenci ominós, ni per l’espectacle. Respectar la proporció en els resultats, però també retxes vermelles, que no se poden franquejar, ni tampoc abusar-ne: un partit ha de ser lleial als seus principis, a sa ratio essendi, però deixar els dogmes per a les professions de fe... Ponderar-ho tot i decidir. Sempre hi ha opcions, i cap recepta és segura. Ni ho resolen tot els pactes de govern. Els desencontres compareixen totsols, seguit seguit.