Memòria democràtica

Avui té lloc a Palma un acte institucional d’homenatge i reconeixement a les víctimes de la repressió franquista. L’acte s’emmarca en el seguit de conferències i actuacions diverses que es celebraran arreu de l’Estat com a conseqüència d’haver institucionalitzat, el govern espanyol, el 31 d’octubre com a dia de record i condemna de la repressió feixista que va desencadenar la guerra civil i la dictadura. A partir d’ara tenim dos dies oficials consagrats a la memòria. El susdit, i el 8 de maig, dedicat a les persones exiliades, amb l’excepció del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. A Espanya, sempre que es parla d’homenatjar sense embuts víctimes per qüestions ideològiques o polítiques, ens referim a episodis del passat, perquè només incomoden l’establishment d’una manera relativa. Un exemple...? El passat dia 14, en el Fossar de la Pedrera, el PSC va participar en l’ofrena floral en memòria de Lluís Companys, afusellat pel feixisme, ara ha fet 81 anys. I de Companys a Puigdemont no hi ha res. En fi...! Benvingudes siguin ambdues celebracions institucionals, la del 31 d’octubre i la del 8 de maig, si serveixen per a recordar la bona gent, víctima d’un passat ignominiós. Tanmateix, el PSOE, impulsat per un Podemos que li dóna cordeta, vol anar més enfora i retornar als seus vertaders propietaris els béns espoliats pel franquisme. I aquí, vius!, que ja pot pegar en pedra. La pela és la pela, no sols a Catalunya, sinó a qualsevol despatx d’empresa de la borbònica Espanya. Potser el Pazo de Meirás, dels Franco, o la finca Gambogaz, de Queipo de Llano, puguin recuperar-se, perquè són símbols massa evidents de l’expropiació. Però com pretén, Sánchez, recuperar les botiguetes de randes i fils o el piset discret que molts de vividors d’aleshores posaren a les amants...? Va haver-hi robatoris grans i, d’altres, de petits, encara que tots són igualment deplorables. Vull dir que no es pot quantificar amb diners el cabal immens de riquesa que el franquisme va robar. No sols en béns immaterials, sinó morals. A mi em robaren quaranta anys de vida. Com a qualsevol altra persona de la meva generació. I això no es pot compensar ni amb un taló amb tants de zeros com vulgueu a la dreta de la part entera. Ja n’hi hauria prou –descomptant els casos bons de comptabilitzar– si l’entesa PSOE-Podemos tingués fermesa democràtica a bastament com per a desmuntar el franquisme sociològic. Que actués com la dreta alemanya, per exemple. Tant contundent com Merkel en la condemna del nazisme. Dubto que aquesta senyora, cas de presidir el govern d’Espanya, permetés que els Borbons renovessin el ducat de Franco a favor de la néta major del dictador ni que Martín Villa passés ni un dia més sense voler saber res d’una tal Maria Servini que resideix a Bons Aires. Així com el vinagre no lliga amb l’oli, la democràcia no pot desentendre’s de segons quins fets sense mostrar clarament el llautó. Continuem amb Alemanya: aquest mes compareixeran o han comparegut davant la justícia (la justícia alemanya, la mateixa que va negar-se a lliurar Puigdemont a Espanya), dos nazis dels temps més foscos. L’un, Josep Schutz, un SS que estava destinat a un camp d’extermini proper a Berlín, el de Sachsenhausen. L’altra, l’oficinista Irmgard Furehner, que passava a màquina d’escriure les llistes de condemnats a mort d’Stutthorf, a l’actual Polònia. Ell ha fet els 100 anys; ella, en té 96. Naturalment no hi haurà condemna de presó per a cap dels dos, però els judicis posaran de relleu que no hi ha oblit (ni perdó, potser). Hi ha massa dol en els camps nazis. Un dol tan intens com el que es desprèn de les cunetes o dels murs dels cementiris d’Espanya. No fa gaires setmanes les excavacions del cementiri de Manacor permeteren identificar les despulles de dos treballadors del camp, Miquel Pascual i Jordi Colom, i d’un mestre d’escola, Bartomeu Matas. El fill del mestre Matas –crec recordar que nomia Joan– va morir fa un no-res. El record com un home discret, amable. Era advocat i, a la Transició, va tramitar gratuïtament la paperassa d’una teringa d’antics militars republicans i de vídues de persones assassinades, perquè poguessin cobrar alguna compensació de l’Estat. Estava convençut que el seu pare havia mort en el cementiri de Palma, no el feia a Manacor. En fi...! Tinc la convicció que, si visqués, seria a l’acte institucional de demà. Com hi serien Joan Nadal, Miquel Julià o Miquel Mercadal i tants d’altres que sobrevisqueren a la guerra i al franquisme per a servar-nos-en la memòria. Vull dir, i no ho sé dir millor, que la feina que han fet el responsables de Memòria Democràtica és impagable.