2

Tan aviat com es va fer públic que Carmen Mola era el pseudònim de tres escriptors, la llibreria madrilenya Mujeres y Compañía va retirar els seus llibres dels prestatges, tot i que alguns, com és ara La novia gitana o La red púrpura, poden ésser qualificats de best-sellers. Vull dir que s’arrisquen a no fer calaix. Bé...! El motiu de la retirada...? No eren literatura femenina, de manera que la clientela podia sentir-se estafada. És, no cal dir-ho, un absurd tan gros com un pa de pagès. Únicament hi ha dos tipus de literatura, la bona i la dolenta. No conec ningú que entri a una llibreria i demani a la persona que l’atén on són els prestatges de llibres de dones o d’homes. Carme Riera, Almudena Grandes, Montserrat Roig, Maria Barbal o Marguerite Yourcenar tenen lectors perquè s’han fet un nom. Qui compra La Trilogia del Baztan no té en compte que Dolores Redondo és una dona. I així...! Tanmateix, la literatura de dones continua singularitzant-se amb el suport entusiàstic de la iniciativa oficial, sense reparar que, en molts de casos, en comptes de contribuir a la igualtat d’oportunitats entre escriptors i escriptores, institucionalitzem els guetos tradicionals.

Dilluns passat, va tenir lloc la sisena edició del Dia de les dones escriptores promoguda per la Biblioteca Nacional d’Espanya i la FEDEPE, que és una associació d’empresàries d’àmbit estatal que aposta decididament per impulsar el lideratge femení (suposadament no obrer). A Palma, la diada, va celebrar-se amb una lectura a Can Sales de textos escrits per dones, i una de les personalitats que va llegir en veu alta va ésser Catalina Solivellas, actual directora general de Cultura. Ho dic per tal de palesar la implicació de les institucions de govern en la iniciativa. En faig crítica...? No, per res. La crítica ve ara. Els textos escollits pertanyen a les escriptores que tot seguit relaciono amb l’afegit, de collita pròpia, de la ciutat de naixement i la llengua amb què han escrit o escriuen la seva obra. Pareu esment: Josefina Aldecoa (La Robla, Lleó, en llengua castellana); Teresa de Cepeda y de Ahumada o Teresa de Jesús (Àvila, en castellà naturalment); María Moliner (Paniza, Saragossa, en castellà); Carmen Conde (Cartagena, en castellà); Rosa Montero (Madrid, en castellà); Gabriela Mistral (Vicuña, Xile, en castellà); Miren Àgur (Lekeito, Biscaia, en basc); Susanna Rafart (Ripoll, en català); Imma Chacón (Badajoz, en castellà); Elena Poniatowska (París, tot i que va créixer a Mèxic, de manera que s’expressa en llengua castellana); Iris Zavala (Ponce, Puerto Rico, en castellà); Ida Vitale (Montevideo Uruguai, en castellà); Emilia Pardo Bazán (A Corunya; però tot i el seu declarat amor per les llengües del món, va escriure únicament en castellà); Fanny Rubio (de Linares, la ciutat on «tres cosas son dos pares» en veu i guitarra de Los Galindos i de Pepa Flores); Carmen Laforet (Barcelona, però escriu en castellà) i Alfonsa de la Torre (Cuéllar, Segòvia, també en castellà). Clar i net: de setze veus femenines, catorze s’expressen en l’idioma de Toni Cantó i, de les dues restants, una ho fa en basc i, l’altre, en català, per allò de protegir, en expressió de la Secció Femenina, «el enorme acervo cultural de los pueblos y regiones de la patria común: España».

Tocant a la consciència de país estem, per tant, els mallorquins, en una situació tan feble com fa quaranta anys, amb l’agreujant que ja no tenen necessitat des de Madrid State de prometre’ns a cada escomesa més formatge que pa. Temps enrere, un programa com aquest de Can Sales, que ens haguessin ofert gustosament la jovenalla amb brusa blava i bombatxos del Círculo Medina, hauria provocat un caramull de crítiques. Ara? Cap ni una. Aleshores, què us puc dir? Res. Respecte a llengua i dignitat humana, us remet al discurs optimista del Govern i de l’oposició. Encara que no se’l creu ni un albat. Figureu-vos...! Bé va, diuen, i ell rodolava...!